Ecologia de la vida

No fa massa temps, vaig sentir el divulgador científic Eduard Punset fer una afirmació molt interessant, on deia que el 99% de les persones estan pensant contínuament la forma de ser feliços.

Jo crec que és una afirmació que ens porta al fons de l’etern problema humà, la cerca de la felicitat, la cerca de l’equilibri i aquesta felicitat i aquest equilibri cal buscar-lo en el qui som, en el com som, és a dir en l’autoconeixement, i finalment en la cerca de camins i projectes de vida, que no tant ens portin a la felicitat, sinó que com a tals donin sentit a les nostres vides.

Què vull dir amb ecologia de la vida, doncs res més ni menys que l’equilibri entre el que fem, el que som i el que volem ser i fer, a través dels nostres projectes, gaudint en cada moment del ara i aquí, que és el que veritablement existeix, tot projectant-nos cap al futur, però sempre i en cada moment, vivint plenament el que és l’ara.

Cercant sempre l’equilibri en tots aquest aspectes, que poden i condicionen en moltes ocasions el nostre benestar: les necessitats físiques, l’espai propi, els coneixements, la família, la sexualitat, les relacions d’amistat, el món professional, els diners, la llar, l’oci, l’espiritualitat, la participació social...

Sempre i amb tothom, pot haver-hi desequilibris en diferents zones d’aquestes, i és quan ens adonem del valor d’un aspecte o altre, que altera el nostre equilibri emocional, quan es produeix un malestar, una confusió... és llavors quan cal dotar-nos d’eines, per tal de refer l’equilibri desitjat. Aquestes eines, sempre estan dins nostre, altra cosa és que a voltes, ens calgui l’ajuda d’algú que ens permeti trobar la clau que obre les portes d’allò que existeix dintre nostre i que ens permeti el retorn a la nostra ecologia vital; és a dir a l’equilibri del i en el present.

És evident, que per arribar a aquest equilibri que implica un guany, cal passar també per invertir en nosaltres mateixos, en tenir aquells espais de reflexió profunda amb els que començàvem aquest escrit, les preguntes fonamentals de tots els temps en el procés històric de la humanitat.

Acabaré amb una cita del gran Goethe per il·lustra aquesta breu reflexió: “No n’hi ha prou en donar passes que ens condueixin cap a una fita; cada passa ha de ser en si mateixa una meta, que al mateix temps ens faci avançar”.

El coaching i el mentoring, són eines que poden ser de molta utilitat en la cerca dels nostres potencials i en el seu desenvolupament, amb l’acció i el compromís vital de cadascú.

Transports de mercaderies (aeri, ferroviari, per carretera) VI

Avui, ens endinsarem en un dels aspectes més complexos de la mobilitat, en concret el transport de bens i mercaderies dins d’un món globalitzat, un model que necessàriament, implica una quantitat impressionant de desplaçaments de bens. Un simple producte que podem trobar a la botiga del costat de casa, pot incloure parts d’ell mateix fabricades en diferents parts del món, incloses les seves matèries primeres, sempre en resposta a l’interès del mercat i dels costos econòmics per a la seva producció. Prescindint dels costos que generin la seva petjada ecològica i mediambiental.

Un món globalitzat, en el qual estem immersos, on a tot arreu es pot trobat quasi bé els mateixos productes, les mateixes marques comercials (grans corporacions), que imposen amb tots els seus mitjans a l’abast, l’homogeneïtzació dels productes i serveis, per a tot el món. Aquest model, que és l’imperant avui, implica una ingent quantitat de desplaçaments de mercaderies arreu del món. I amb quins mitjans de transport? Doncs amb tots els disponibles: avions, vaixells, trens i camions.

És evident que no tots deixen la mateixa petjada ecològica, però molt sovint aquest no és el tema que es té en compte, el que es té present, és l’interès econòmic i els costos d’aquest transport, així si cal velocitat per a l’ensamblatge d’un producte determinat, aquest es farà amb transport aeri, si el que cal és transportar grans quantitats de matèria primera (petroli...), o bé de productes prèviament muntats (cotxes...), els mitjans utilitzats seran els transports marítims i/o els ferrocarrils; o bé quan les infraestructures ferroviàries no existeixen com més endavant comentarem, utilitzarem el mitjà menys sostenible i més car, el transport per carretera.

Un exemple que crec, que donada la situació global pot ser interessant remarcar, és l’exemple d’on estem vivint, resulta que l’anomenat arc mediterrani, gran productor de productes finals per a la industria de l’automòbil i d’altres productes industrials, i a més ben considerat pels seus nivells de producció i exportació de diferents productes, a dia d’avui no està connectat amb els mercats europeus, principals consumidors d’aquest productes, per mitjans de transport que puguin ser més eficients i amb menys petjada ecològica, com pot ser el transport ferroviari. El famós corredor del mediterrani, avui encara no existeix, amb la qual cosa, cal anar a cercar altres mitjans de transport molt més contaminats, més cars per al desplaçament dels productes, alhora que amb més impacte mediambiental, social i de seguretat per al territori, com pot ser el transport per carretera amb camions de gran tonatge. Aquest és un model de país, que no ha estat capaç de crear les infraestructures necessàries per al trasllat de les seves mercaderies, la qual cosa més enllà de l’àmbit mediambiental i de la manca de sostenibilitat del sistema, implica necessàriament menys competitivitat d’aquest model industrial, en relació a d’altres zones del propi mercat europeu.

Crec però que en aquests moments, està succeint quelcom d’interessant, s’està observant que la ineficiència del sistema de transports, resta competitivitat als productes i en alguns casos, de tal manera que aquelles produccions de proximitat, que es realitzaven abans del procés de globalització massiu, i que eren les produccions fetes el més a prop possible del lloc de consum, descolonitzats als anys 80 i 90 del segle passat, avui inicia una tendència de re localització, on entre d’altres element del procés, també hi estan implicats els processos de transport.

Hi ha també, un element que ens està caracteritzant a dia d’avui, i que són una Redefinició en les propostes de consum dels propis consumidors, on la teoria d’aproximació del producte final en la seva elaboració, sigui localitzada a prop del punt del seu consum, això passa amb productes de consum quotidià (l’alimentació, per posar un exemple). Però també, hi ha possibilitats realistes  en la producció de bens energètics, avui podem parlar en un altre extrem de la producció d’energia, el més propera possible als qui la consumiran (de totes maneres cal dir que per una banda tenim les tecnologies i la voluntat de molts ciutadans, i per l’altra el que com sempre han estat les legislacions que ho facilitin).

En tot cas, el que estem vivint avui, crec que té a veure per una banda amb models que canvien a una velocitat extraordinària i per altra amb legislacions que no són capaces d’adaptar-se a la velocitat de funcionament del món i els seus avenços tecnològics, ni tampoc amb els conceptuals de la societat i de la ciutadania. Tenim un greu problema amb les polítiques dels estats, que més aviat defensen uns interessos desfasats, amb poca visió de futur, en el més ampli sentit del terme, que no s’impliquen en les infraestructures, que podrien ajudar a fer un canvi significatiu per al model i encara estan encallats en models ja superats avui.

Transport privat (cotxes, motos, bicicletes... ) V

Avui, parlarem del model de transport més utilitzat a les zones de més aglomeració de persones en el món, les àrees urbanes i les grans metròpolis. És a dir, allà on més capacitat d’utilització dels transports públics hi ha, són els llocs on més s’utilitza el transport privat, és a dir els cotxes, les motos i en alguns llocs les bicicletes.

Aquest és un, entre d’altres motius, de que les grans metròpolis esdevinguin les zones més contaminades i més contaminants del món.

Per centrar-nos en el tema d’avui, començarem parlant del cotxe, aquest ha estat l’artefacte inventat pels humans que ha donat més elements de prestigi social, de demostració de poder, de capacitat econòmica i alhora, ha estat quelcom en constant evolució. Prescindint en moltes ocasions de les seves conseqüències mediambientals i socials.

Des de l’època dels seixantes del segle passat fins ara, el creixement d’aquest model de transport ha estat exponencial a nivell global, era l’època del pensament que els recursos eren il·limitats, tant és així, que les tecnologies inventades en aquest període de temps i fins hi tot abans, podien permetre una mobilitat privada menys malbaratadora de recursos però, ni tant sols es considerava; elements que avui es presenten com a innovacions tecnològiques i que ja eren aplicables en aquest període de boom del vehicle privat com el start stop, els cotxes elèctrics...

Ara però tots sabem que els recursos són limitats i les pròpies grans corporacions estan fent esforços d’innovació tecnològica per tal que aquests vehicles siguin menys contaminats, menys cars de mantenir, que consumeixin menys energia fòssil... En definitiva, arribats a un punt de quasi col·lapse dels recursos energètics i de la contaminació atmosfèrica, sembla que “algú” decideix que hi ha altres formes de transport i mobilitat, benvingut sigui!

Avui, tendim pel bé de tots i del planeta, a cercar formes més racionals de transport, vehicles menys contaminants, més reciclables, més eficients energèticament... Amb tot però, cal desmitificar l’estatus social que encara pot representar la tinença de vehicles privats i pensar en aquells models de mobilitat que són més sostenibles a les grans conurbacions, com pot ser l’ús dels transports d’ús públic i massiu com ja hem parlat en d’altres articles.

Un fenomen interessant avui, és el de l’ús de les bicicletes també a la ciutat, per sort els governants s’han adonat que fins i tot aquest model en zones determinades de les grans ciutats poden competir, en eficiència i rapidesa amb els transports públics, com pot ser el bus i el metro, és per aquest motiu i per l’elevat grau de consciència global, que avui s’estan imposant models de transport anteriors al boom del vehicle privat.

En conclusió cal seguir en la línia d’avançar cap a un model de transport privat molt més eficient i per sort les tendències actuals desprès de veure l’insostenibilitat del sistema, per part dels usuaris (en la majoria dels casos), dels governants i de les corporacions, sembla que podrem tenir un futur més sostenible en aquest aspecte i crec que d’una vegada per totes cal desmitificar els vehicles privats com a exponents d’estatus social i econòmic, una simple bicicleta a voltes ens porta d’un lloc a l’altre de manera més ràpida i gens contaminant.