L'espiritualitat al Ladakh (Índia)

Ladakh, quasi tocant el cel i en plena carena dels Himàlaies, un espai en el que respirar es fa dur, on l’esforç físic necessita el seu temps, allà on viu una gent molt senzilla, molt humil, però a la vegada rica, molt rica en valors, rica en coneixements, rica en la seva capacitat d’adaptar-se al medi, tot amb el gust per a la felicitat. On el paisatge es àrid, on la llum es  pròpia i a la vegada incomparable, on la cultura es basa en la pau d’esperit, on tothom hi es benvingut, on el paisatge, s’omple d’espais espirituals i místics. Monestirs,  estupes, representacions de budes, i també mesquites amb els seus minarets i la crida constant a la pregaria. Tot  en un espai d’harmonia, en un espai de respecte, en un espai de pau,  per sobre de tot, tot i el desplegament d’armes i soldats per defensar uns territoris en disputa des de fa mes de cinquanta anys, per tant una simbiosi difícil d’entendre i d’expressar. Amb tot i malgrat el conflicte entre l’Índia i el Pakistan, tot observat de prop pel gegant de la Xina, a partir de l’espai ocupat del Tibet, que n’és veí, la vida flueix amb harmonia.

Em centraré en els aspectes que més em varen impactar, que va ser la vida monàstica, una vida ben viva, que és simplement l’esquitx d’una gran quantitat de monestirs, plens de vida, plens de monjos, plens de vivències transcendents; dic això perquè és impressionant la quantitat de monestirs que esquitxen el territori i que donen sentit a la vida espiritual de moltes persones, per als que són el referent religiós i filosòfic dels ladakis.

Uns monestirs que estan situats en espais estratègics del  territori, espais amb vida, molta vida, i a la vegada prenyats de força, molts d’ells daten d’abans del segle X; recordo Lamayuru, un espai on les pedres posades dretes, caigudes i tornades a posar mil vegades, fan que el seu reconeixement en les passejades pel seu entorn i el seu interior, on viuen i conviuen, on mediten, canten, reciten... els monjos sigui tota una experiència. Tot esdevé un acte d’aproximació màxima a l’espiritualitat, al coneixement. Recordo veure unes senyores molt grans, amb la cara ben plena arrugues i ben morenes, i alhora unes cares que reflectien benestar i pau;  l’únic que expressaven era el desigs del bé, del bé per als essers vius del planeta, unes mirades que transmetien amor, unes mirades que no necessitaven de traductor.

I a l’interior d’aquells espais laberíntics, rics en velles ornamentacions, rics en pintures murals al fresc, en representacions de Budes, d’Arahat, de bodhichittas, fins i tot del dimonis... en fi, de les al·legories del que suposa viure, i de la vida en si, la cosmologia... I les olors: dels incensos, de les veles cremant, de les ofrenes... tot com a eines, com a formes per a l’aproximar-nos a allò transcendent, a allò espiritual. Tot culminant amb uns espais dins del principal recinte cerimonial, amb petits espais on eremites en temps pretèrits varen arribar a la il·luminació, com fou el cas d’en Naropa i molts altres.

Ara recordo el monestir de “Diskit” a la vall del Nubra, també anomenada vall de les flors, on el conjunt arquitectònic està enganxat literalment a la carena de dos penya-segats on per tot arreu pots sentit el so de la música de l’aigua baixant abruptament pels costats, i al bell mig, el monestir, un monestir que també respira silenci, respira història, respira coneixement,  respira recolliment..., en fi  tot allò que es pot esperar d’un espai sagrat, d’un espai d’espiritualitat, de relíquies d’antics monjos, cases minúscules que fan carrerons de pujades i baixades, d’escales...  tot com la composició d’un trencaclosques. Cases minúscules on els monjos hi fan vida, vida de soledat, de meditació, de contemplació, de lectura, de silenci; on els freds gèlids de l’hivern, només es poden suportar  amb un petit foc on a la vegada es pot coure el menjar i on el “tumo”, l’espai  energètic del nostre cos pot donar l’escalfor necessària per mantenir la vida.

Un monjo aquí, un altre allà, uns meditant a la gompa, d’altres parlant dels fets i les vicissituds més terrenals, altres  prenent i donant refugi, amb Buda, el dharma  i el sanga. Tot plegat un espai harmònic, on la història i l’energia de l’espai, només pot aproximar-nos a allò transcendent, allò que ens aproxima a la cerca del coneixement,  a la veritat, a la cerca en definitiva del benestar, la felicitat i l’amor.

Monestir de Santo Domingo de Silos

Desprès de força temps inactiu en aquest bloc, on anava reflectint aquelles coses petites o grans que m’han anat impactant, avui em proposo fer una nova entrada, donat que aquest estiu he viscut una experiència, molt interessant a Santo Domingo de Silos i la vull compartir.

Es tracta de la vivència en soledat d’una setmana al monestir benedictí de Silos a la província de Burgos, la decisió la vaig prendre perquè aquesta aproximació a la vida monacal, en diferents àmbits religiosos, es quelcom que vull viure, i enguany  m’he atrevit a fer-la. Era un repte per a mi, en primer lloc perquè es tractava d’anar a un lloc desconegut, on les relacions es basen en una “fe” que jo no professo, i a més en un lloc i un moment on les hostilitats entre allò “Español” i Catalunya, està a flor de pell. I sí, com diuen per aquelles terres, “la primera en la frente”, aparco el cotxe en el recinte del monestir, som rebuts pel pare hostaler, i dic som perquè en aquell moment entrem, tres senyors d’aquella zona de les “Castilles” profundes i jo, i el primer bon dia és: “-que lástima que nosotros no podamos hacer lo mismo que tu aquí pero en Montserrat”, la meva resposta es:  “-ah no?”,  al que resposten: “-no en Montserrat no te permiten alojarte en el monasterio si no hablas catalán”, i la meva resposta es: pongo en duda su afirmacion, pero tampoco tengo ningun interés en contradecirlos. Tema tancat, en cap altre moment es parla amb mi de Catalunya. Al cap d’una estona el pare Moisès, l’hostaler, em demana disculpes per la impertinència, i li dic que gràcies, però que aquesta afirmació que han fet té segones intencions i té a veure amb l’hostilitat que abans hem dit, i jo l’hi agraeixo al pare la seva comprensió tot dient-li dues coses, la primera que segons la regla de sant Benet, que es la que regeix tots els monestirs de l’ordre benedictina, tots ells tenen com a premissa la hospitalitat als visitants i hostes, i la segona que jo he vingut aquí a viure una experiència de solitud i d’espiritualitat, per la qual cosa no entraré en cap cas en batalletes ideològiques  o de nacionalismes mal entesos.

Per sort, en cinc dies ningú va dir res més al respecte de Catalunya i d’Espanya, així que la següent cosa a aclarir, i ho vaig fer a la taula del dinar amb les quatre persones que em varen tocar com a veïns, va ser el fet de deixar clar que jo no sóc creient, tot i que em pugui sentir molt a prop de la vida monacal, de l’espiritualitat, així com de la historia de les religions i especialment de la filosofia budista i també dels rituals i litúrgies de diferents religions; per tant i en base al respecte a les creences de cadascú, jo volia deixar clara una posició intima i personal, per tal de no generar mals entesos i possibles interpretacions errònies.

Un cop aclarides les posicions, vàries coses, la primera que malgrat les diferències en pensaments i creences, el respecte personal ha estat la màxima que ha sobrevolat en tot moment, tant per part dels hostes com més encara per part del monjos. L’altre és que tot i el respecte a la diferència, les coses que ens uneixen en aquest entorn són moltes més que les que ens poden allunyar. 

A l’interior d’aquest convent es respira bonisme per tot arreu, fraternitat, silenci, meditació, contemplació, art, qualitat humana...

Vull destacar els elements que més  m’han impactat en aquesta estada, per una banda la rigidesa dels horaris, les normes de silenci, i molt especialment, la vivència de l’art en les celebracions religioses, la seva litúrgia i molt especialment allà, en l’expressió dels cants gregorians que són el fil conductor de tota la seva litúrgia.

També vull destacar l’actitud dels monjos en relació al treball, cadascun d’ells té assignades funcions o bé oficis que impliquen estar al càrrec de l’hort, de la cura dels jardins, de les estances... en definitiva tots ells contribueixen per mitjà del treball al manteniment del propi monestir, mes enllà de la vida espiritual. Es a dir allò de la realitat del “ora et labora”.

Per últim expressar que espero que aquesta no sigui l’única experiència d’aproximació a la vida monàstica, en tot cas he obert una porta que desitjava obrir fa molt de temps i que ha esta a Silos però, que continuarà en altres monestirs, tant catòlics com d’altres confessions, especialment budistes, ja l’any passat en el monestir de “Diskit” a la vall de Nubra, al Ladakh a l’Índia, em vaig conjurar en poder tenir i viure una experiència en aquells monestirs, per l’impacte que hem van causar, així que crec que no serà la darrera entrada en aquest bloc parlant de monestirs, d’ordres religioses, etc.