L'espiritualitat al Ladakh (Índia)

Ladakh, quasi tocant el cel i en plena carena dels Himàlaies, un espai en el que respirar es fa dur, on l’esforç físic necessita el seu temps, allà on viu una gent molt senzilla, molt humil, però a la vegada rica, molt rica en valors, rica en coneixements, rica en la seva capacitat d’adaptar-se al medi, tot amb el gust per a la felicitat. On el paisatge es àrid, on la llum es  pròpia i a la vegada incomparable, on la cultura es basa en la pau d’esperit, on tothom hi es benvingut, on el paisatge, s’omple d’espais espirituals i místics. Monestirs,  estupes, representacions de budes, i també mesquites amb els seus minarets i la crida constant a la pregaria. Tot  en un espai d’harmonia, en un espai de respecte, en un espai de pau,  per sobre de tot, tot i el desplegament d’armes i soldats per defensar uns territoris en disputa des de fa mes de cinquanta anys, per tant una simbiosi difícil d’entendre i d’expressar. Amb tot i malgrat el conflicte entre l’Índia i el Pakistan, tot observat de prop pel gegant de la Xina, a partir de l’espai ocupat del Tibet, que n’és veí, la vida flueix amb harmonia.

Em centraré en els aspectes que més em varen impactar, que va ser la vida monàstica, una vida ben viva, que és simplement l’esquitx d’una gran quantitat de monestirs, plens de vida, plens de monjos, plens de vivències transcendents; dic això perquè és impressionant la quantitat de monestirs que esquitxen el territori i que donen sentit a la vida espiritual de moltes persones, per als que són el referent religiós i filosòfic dels ladakis.

Uns monestirs que estan situats en espais estratègics del  territori, espais amb vida, molta vida, i a la vegada prenyats de força, molts d’ells daten d’abans del segle X; recordo Lamayuru, un espai on les pedres posades dretes, caigudes i tornades a posar mil vegades, fan que el seu reconeixement en les passejades pel seu entorn i el seu interior, on viuen i conviuen, on mediten, canten, reciten... els monjos sigui tota una experiència. Tot esdevé un acte d’aproximació màxima a l’espiritualitat, al coneixement. Recordo veure unes senyores molt grans, amb la cara ben plena arrugues i ben morenes, i alhora unes cares que reflectien benestar i pau;  l’únic que expressaven era el desigs del bé, del bé per als essers vius del planeta, unes mirades que transmetien amor, unes mirades que no necessitaven de traductor.

I a l’interior d’aquells espais laberíntics, rics en velles ornamentacions, rics en pintures murals al fresc, en representacions de Budes, d’Arahat, de bodhichittas, fins i tot del dimonis... en fi, de les al·legories del que suposa viure, i de la vida en si, la cosmologia... I les olors: dels incensos, de les veles cremant, de les ofrenes... tot com a eines, com a formes per a l’aproximar-nos a allò transcendent, a allò espiritual. Tot culminant amb uns espais dins del principal recinte cerimonial, amb petits espais on eremites en temps pretèrits varen arribar a la il·luminació, com fou el cas d’en Naropa i molts altres.

Ara recordo el monestir de “Diskit” a la vall del Nubra, també anomenada vall de les flors, on el conjunt arquitectònic està enganxat literalment a la carena de dos penya-segats on per tot arreu pots sentit el so de la música de l’aigua baixant abruptament pels costats, i al bell mig, el monestir, un monestir que també respira silenci, respira història, respira coneixement,  respira recolliment..., en fi  tot allò que es pot esperar d’un espai sagrat, d’un espai d’espiritualitat, de relíquies d’antics monjos, cases minúscules que fan carrerons de pujades i baixades, d’escales...  tot com la composició d’un trencaclosques. Cases minúscules on els monjos hi fan vida, vida de soledat, de meditació, de contemplació, de lectura, de silenci; on els freds gèlids de l’hivern, només es poden suportar  amb un petit foc on a la vegada es pot coure el menjar i on el “tumo”, l’espai  energètic del nostre cos pot donar l’escalfor necessària per mantenir la vida.

Un monjo aquí, un altre allà, uns meditant a la gompa, d’altres parlant dels fets i les vicissituds més terrenals, altres  prenent i donant refugi, amb Buda, el dharma  i el sanga. Tot plegat un espai harmònic, on la història i l’energia de l’espai, només pot aproximar-nos a allò transcendent, allò que ens aproxima a la cerca del coneixement,  a la veritat, a la cerca en definitiva del benestar, la felicitat i l’amor.

Monestir de Santo Domingo de Silos

Desprès de força temps inactiu en aquest bloc, on anava reflectint aquelles coses petites o grans que m’han anat impactant, avui em proposo fer una nova entrada, donat que aquest estiu he viscut una experiència, molt interessant a Santo Domingo de Silos i la vull compartir.

Es tracta de la vivència en soledat d’una setmana al monestir benedictí de Silos a la província de Burgos, la decisió la vaig prendre perquè aquesta aproximació a la vida monacal, en diferents àmbits religiosos, es quelcom que vull viure, i enguany  m’he atrevit a fer-la. Era un repte per a mi, en primer lloc perquè es tractava d’anar a un lloc desconegut, on les relacions es basen en una “fe” que jo no professo, i a més en un lloc i un moment on les hostilitats entre allò “Español” i Catalunya, està a flor de pell. I sí, com diuen per aquelles terres, “la primera en la frente”, aparco el cotxe en el recinte del monestir, som rebuts pel pare hostaler, i dic som perquè en aquell moment entrem, tres senyors d’aquella zona de les “Castilles” profundes i jo, i el primer bon dia és: “-que lástima que nosotros no podamos hacer lo mismo que tu aquí pero en Montserrat”, la meva resposta es:  “-ah no?”,  al que resposten: “-no en Montserrat no te permiten alojarte en el monasterio si no hablas catalán”, i la meva resposta es: pongo en duda su afirmacion, pero tampoco tengo ningun interés en contradecirlos. Tema tancat, en cap altre moment es parla amb mi de Catalunya. Al cap d’una estona el pare Moisès, l’hostaler, em demana disculpes per la impertinència, i li dic que gràcies, però que aquesta afirmació que han fet té segones intencions i té a veure amb l’hostilitat que abans hem dit, i jo l’hi agraeixo al pare la seva comprensió tot dient-li dues coses, la primera que segons la regla de sant Benet, que es la que regeix tots els monestirs de l’ordre benedictina, tots ells tenen com a premissa la hospitalitat als visitants i hostes, i la segona que jo he vingut aquí a viure una experiència de solitud i d’espiritualitat, per la qual cosa no entraré en cap cas en batalletes ideològiques  o de nacionalismes mal entesos.

Per sort, en cinc dies ningú va dir res més al respecte de Catalunya i d’Espanya, així que la següent cosa a aclarir, i ho vaig fer a la taula del dinar amb les quatre persones que em varen tocar com a veïns, va ser el fet de deixar clar que jo no sóc creient, tot i que em pugui sentir molt a prop de la vida monacal, de l’espiritualitat, així com de la historia de les religions i especialment de la filosofia budista i també dels rituals i litúrgies de diferents religions; per tant i en base al respecte a les creences de cadascú, jo volia deixar clara una posició intima i personal, per tal de no generar mals entesos i possibles interpretacions errònies.

Un cop aclarides les posicions, vàries coses, la primera que malgrat les diferències en pensaments i creences, el respecte personal ha estat la màxima que ha sobrevolat en tot moment, tant per part dels hostes com més encara per part del monjos. L’altre és que tot i el respecte a la diferència, les coses que ens uneixen en aquest entorn són moltes més que les que ens poden allunyar. 

A l’interior d’aquest convent es respira bonisme per tot arreu, fraternitat, silenci, meditació, contemplació, art, qualitat humana...

Vull destacar els elements que més  m’han impactat en aquesta estada, per una banda la rigidesa dels horaris, les normes de silenci, i molt especialment, la vivència de l’art en les celebracions religioses, la seva litúrgia i molt especialment allà, en l’expressió dels cants gregorians que són el fil conductor de tota la seva litúrgia.

També vull destacar l’actitud dels monjos en relació al treball, cadascun d’ells té assignades funcions o bé oficis que impliquen estar al càrrec de l’hort, de la cura dels jardins, de les estances... en definitiva tots ells contribueixen per mitjà del treball al manteniment del propi monestir, mes enllà de la vida espiritual. Es a dir allò de la realitat del “ora et labora”.

Per últim expressar que espero que aquesta no sigui l’única experiència d’aproximació a la vida monàstica, en tot cas he obert una porta que desitjava obrir fa molt de temps i que ha esta a Silos però, que continuarà en altres monestirs, tant catòlics com d’altres confessions, especialment budistes, ja l’any passat en el monestir de “Diskit” a la vall de Nubra, al Ladakh a l’Índia, em vaig conjurar en poder tenir i viure una experiència en aquells monestirs, per l’impacte que hem van causar, així que crec que no serà la darrera entrada en aquest bloc parlant de monestirs, d’ordres religioses, etc.

Impacte patètic

Impacte patètic en veure com s'abusa del 'pseudo' poder davant dels ciutadans a Castellar. 

Estic amb un amic fent un cafè i observo com un 'senyor' amb gorra i jaqueta groga que se’n cuida de posar multes a la zona blava, amb tolerància cero, respecte cero, i a més a més prepotent, increpa una noia jove que estava marxant de l’aparcament després d’haver aturat el seu cotxe dos minuts de rellotge.  El 'servidor públic' millor dit perseguidor de multes, li diu que s’esperi que l'està multant, ni tan sols havia tingut temps de posar-li la denuncia, i li diu que ja té la seva matricula i que ja li arribarà la multa. En sentir això, la noia li demana el seu número identificatiu i ell marxa passant del requeriment de la noia just per davant meu i dient: “ya te llegará...”. No m' he pogut estar de dir-li que cal ser més educat per fer la feina que fa i que tant ell com jo, com a servidors de lo públic que som, hem de respectar les persones per davant de tot. M'ha deixat amb la paraula a la boca marxant carrer avall. És aquest el sistema que algú l'hi a dit que ha d'utilitzar quan es relacioni amb els ciutadans? Si no és així, qui en sigui responsable hauria d’organitzar per a aquest personal un curset d’atenció al públic, d'educació i de respecte als ciutadans. Jo sóc el primer en la tolerància cero amb la manca de civisme, però dos minuts a la zona blava sense tiquet, encara que siguis jove, no és incivisme! 

Ser o no ser, els límits s’imposen (IV)

Ja per tancar aquesta sèrie de reflexions a l’entorn del nou paradigma del decreixement i la relació justa entre totes les persones que habitem aquest planeta, i més enllà de disquisicions filosòfiques, vull plantejar aquí una qüestió que crec que és bàsica: la necessitat de canvi deguda als propis límits del planeta i als límits de la condició humana.

En primer lloc, parlarem dels límits d’allò que ens ofereix el propi planeta; des de la revolució industrial ençà, la certesa de la generació de malalties i de riscos per a la població causades per les emissions que generem a la nostra atmosfera, ha provocat canvis a la natura que esdevenen perillosos per a la població: el canvi climàtic, generat per les emissions que produïm, etc. Partint d’una visió en la que els recursos se suposaven il·limitats es podia entendre, però avui veiem com no és així, doncs estem al punt en que esdevé el límit.

Aquests fets no distingeixen entre rics i pobres, ni entre nord i sud... esdevenen a tot el planeta, als Estats Units, a Europa, a Àsia.. Un canvi climàtic, que no entén de desigualtats socials i culturals, és per a tots i afecta al conjunt de la població.

En segon lloc, els recursos tecnològics i científics, que fan possible que cada dia puguem avançar en la línia de poder tenir més mitjans per al guariment de les persones, en les seves malalties, i que a voltes, a llocs determinats no poden arribar, o algú no vol que hi arribin per la cobdícia de l’opulència. Però actualment, resulta que epidèmies dels països pobres, arriben quotidianament als països rics, simplement pel fet que ja estem en un model en el qual l’economia mundial ha esdevingut globalitzada, amb la qual cosa tot allò bo i allò dolent s’intercomunica, i per tant les afectacions tampoc no saben de països rics o pobres. Amb tot els recursos sí que s’esmercen en l’espai tradicionalment ric i opressor, gastant quantitats immenses de recursos per solucionar problemes de salut que, amb un sistema més igualitari i preventiu a escala global, segurament es podrien estalviar molts diners, i allò més important, molt patiment i morts.

Aquests són dos exemples concrets del que passa en el món en que vivim però, que ens demostren clarament que aquest model és perniciós per si mateix i està al límit del que és suportable. Des d’aquests dos punts de vista plantejats com a exemple, es demostra que avui el planeta no es pot permetre per més temps aquesta situació, cal refer el sistema de relacions mundials en tots els sentits, cal un reequilibri imprescindible per a la sostenibilitat del sistema, així com per a la convivència cultural i social i el que per a mi és més important, cadascun dels éssers vius que tenim el privilegi de poder gaudir i viure en aquest planeta hem de fer-ne us, de tal forma que puguem viure en un equilibri estable i a la vegada sostenible.

Cal que el privilegi sigui per a tots, i que siguem capaços de deixar aquest món una mica millor del que ens l’hem trobat; per això si o si, cal que totes les persones cultivem molt més la generositat envers els altres i siguem capaços d’adequar el nostre sistema de vida a allò que és sostenible i just per a tots.

Aquest és doncs un nou paradigma en el qual, el decreixement no necessàriament implica viure amb menys qualitat, sinó que la qualitat de vida i els recursos esdevinguin igualitaris per a totes les persones.

No calen segons quines coses, un simple exemple en el món de l’opulència il·limitada: els llums, tots els d’una casa, o els d’una oficina han d’estar oberts per demostrar no sé què, quan en zones determinades del món amb prou feina poden tenir un carbur encès? No seria millor que tothom pogués gaudir de la il·luminació necessària? És un simple exemple, en podríem posar  moltíssims més sobre el menjar, els medicaments, la vivenda, la roba... però no és necessari, queda clar que el benestar no passa pel malbaratament, sinó per l’ús responsable i coherent dels recursos, on tots en puguem gaudir i no provocar que en comptes de fer créixer el món, el destruïm per la vanitat i la cobdícia d’uns quants.

Conseqüentment, el nou paradigma ha d’esdevenir a partir de la reflexió generosa i les accions que, si o si, s’han d’implementar en aquest món, si volem la continuïtat del privilegi de viure en ell en un futur.

La meva visió en aquest sentit vol ser optimista, les evidencies són més clares cada dia, i aquest canvi de paradigma és un procés que moltes persones ja hem començat, i tant de bo per a tots que no tingui aturador.

El més important: deixar un llegat sostenible (III)

Com ja hem anunciat en articles anteriors, parlar del decreixement en un dels models existents en el nostre planeta, implica pensar i repensar per tal d’actuar conseqüentment, per tal de llegar als nostres progenitors un planeta viu, sostenible i just en tota la seva dimensió, on l’equilibri de l’ús dels recursos bàsics i fonamentals per a una vida digna de tots els habitants, sigui justa i equitativa, on no sigui possible que un tant per cent de població usi i malbarati sovint els recursos que són de tots, quan per l’altra banda una quantitat ingent de persones viuen i moren en la lluita per a la supervivència.

És per això que indiscutiblement, cal un nou paradigma, que permeti que, allò que produeix i reprodueix la terra, més allò que els avenços tecnològics i científics ens han aportat en ell transcurs i l’evolució de la vida i la humanitat en aquest planeta, ens permeti a TOTS, pel sol fet de ser persones, poder viure amb dignitat i a la vegada amb els recursos necessaris per a un desenvolupament el més adequat possible. És per tot això, que si volem deixar un món millor i més habitable per als nostres fills i nets, cal redefinir el tipus  de relacions comercials, econòmiques, tecnològiques... per tal que la gran riquesa d’aquest planeta sigui útil i equilibrada en totes les parts del món i entre tots els éssers vius.

És evident que aquest plantejament implica un canvi molt profund de mentalitat, de relacions d’uns envers els altres, i a la vegada la pèrdua d’uns privilegis injustos, que ha portat l’evolució humana i que s’han fet més grans des de la modernitat i el creixement i expansió del que ha estat la revolució industrial.

Avui estem vivint una nova fase, una revolució tecnològica, que tal vegada pot ser útil pel canvi de paradigma al que aquí ens estem referint, que a la vegada implica necessàriament un canvi, també revolucionari, des dels punt de vista cultural, social, energètic... i una visió del món que respongui, d’una manera més adequada a un sistema de relacions justes, equilibrades i sostenibles. I tot això malgrat la complicació que implica el decreixement, en un model de vida opulent, envers un model més igualitari en els drets i en la vida quotidiana de tota la població.

La civilització de la justícia en majúscula

Les persones, en el seu estat més íntim en l’àmbit de la reflexió profunda, a vegades mística o religiosa, o en aquelles preguntes que a voltes els filòsofs s’han fet i que les persones en moments determinats ens fem també, donem respostes adequades segons la nostra visió del món, que un cop feta la reflexió intima, no esdevé coherent amb el nostre tarannà quotidià.

Qui no ha pensat més d’una vegada, que el món no necessita gastar tant petroli sinó més amor, més amabilitat, més comprensió... i que el que ens cal es alliberar-nos de la nostra cobdícia, d’allò que ens separa dels demés i pensar en que tothom pugui viure amb dignitat?

Avui tenim milions de persones que passen gana, persones en risc de mort, persones que no tenen casa ni roba... milers de persones malaltes per a les que la societat i la ciència tenen remeis, però que no tenen els recursos per poder accedir a la curació... i són persones exactament iguals que nosaltres. Això és el que està passant en aquest món, en el nostre planeta; no podem passar-ho per alt, no podem ser indiferents, ni mirar cap un altre costat, com si això no anés amb nosaltres. Nosaltres som part de tot això i hem de fer el possible encara que sigui poc i suposi un repte difícil, poder redefinir el sistema de relacions en el qual aquestes situacions no siguin possibles en un futur no gaire llunyà. Aquesta reflexió que cada dia, estic segur que més gent es fa, cal que esdevingui una forma de fer, que faci possible aquest canvi de paradigma i d’una forma o d’altre ens permeti tendir a un món simplement més just.

DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (II)

Un enfoc vers la sostenibilitat global

No hi ha dubte que que el nou paradigma que cal vestir es el de una visió olistica i global el la qual el concepte sostenibilitat sigui la base d’aquest nou enfoc. Per això cal que tots puguem participar d’un model on els límits del creixement i els límits de l’ús dels recursos globals permetin un manteniment dels equilibris globals i dels equilibris de benestar per a tots els habitants d’aquest nostre planeta.

Per fer això es imprescindible començar a pensar i viure des d’un altra perspectiva en la qual el creixement il·limitat no sigui el preponderant com ho ha estat fins ara, en el mon occidental. Sinó que cal pensar en aquest espai del mon i aquesta cultura en un visió de qualitat de vida ponderada  als nous paradigmes que es poden expressar en la línia de consumir i utilitzar allò que veritablement ens es necessari per al benestar no allò que en l’antiga visió de l’opulència, semblava que si no teníem mes i el millor no eren res, no érem  o no estàvem a l’altura de les circumstancies. Ara  el nou paradigma te que venir donat per que les circumstancies ens donen la possibilitat de tenir i ésser allò que som i podem tenir, allò que no aparenta però que es i que al mateix temps ens permet gaudir a mes de tot el que ens es necessari. Amb  el respecte imprescindible a l’ecosistema global i allò que la terra ens pot subministrar sense explotació il·limitada dels recursos amb la visió de cercar allò que a la terra es renova, allò que la terra reprodueix.

En aquest sentit avui tenim la gran sort de que el coneixement i la investigació ens esta portant a descobriments que poden permetre aquest canvi de paradigma en el que el consum sigui el necessari, sigui respectuós, sigui renovable per la pròpia naturalesa de la terra i que totes les persones puguin gaudir de l’energia vital, el menjar necessari, l’aigua necessària, el sostre adequat en cada racó del planeta en funció del clima, i que els mitjans de producció i transports de productes siguin respectuosos i avançats tecnològicament, en definitiva un sistema global sostenible, saludable, amable i respectuós amb tot allò que és viu i es sustenta en el nostre planeta i que tendeix a la  felicitat i la llum esdevingui el nou paradigma.

La lluita per l’equilibri

Tot això en porta a una lluita de canvi de mentalitat de canvi de model, on caldrà fer evident i demostrar que el respecte al que som i on som esdevingui quelcom compartit per cada cop mes habitats d’aquesta nostra terra. Hi ha fets que ens estan ajudant en aquest sentit, aquest tenen a veure amb les evidencies d’allò insostenible del model que em viscut fins avui amb desigualtat socials que esdevenen mes que injustes humanament parlant, que esdevenen ferides a la natura irreparables, i que aquesta ens dona avisos indiscutibles de que seguir per aquest camí no es possible i que te conseqüències en les que tots i tothom i perdem, el canvi climàtic n’és un d’aquest siptomes que ens ha de fer pensar a tots en un nou model en un nou paradigma, que pugui permetre deixar una terra vivible  als nostres hereus.

Hi ha agut mals que seran irreparables per a persones concretes, per a cultures concretes, per ferides fetes a la terra, amb tot però avui podem i em de canviar el paradigma per tal de poder equilibrar l’existència humana en aquesta terra i això implica necessàriament parlar de decreixement per a uns i un cert creixement per a molts.

DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (I)

Una mica d’història

Parlar avui de decreixement no es una novetat, avanç però crec que cal fer una mica d’història de l’evolució de la humanitat.

Es clar que les persones des de els neardentals hem anat desenvolupant tècniques i tecnologies que han permès grans canvis en la pròpia vida humana, des de el descobriment del foc, a la roda, a l’agricultura,... amb tot però hi ha un moment en el qual es desenvolupen tecnologies que permeten l’ús intensiu de matèries primeres i de la seva transformació en bens de consum, estem parlant de la revolució industrial, es en aquest moment en que es disparen els descobriments i l’aplicabilitat d’aquest i amb el pas del temps (200anys) de manera mes que exponencial, fins arribar als nostres dies,

Aquesta progressió exponencial a esdevingut un model de civilització i societat on el pensament preponderant ha estat el de més millor, sempre mes en definitiva l’anomenada societat de l’opulència, on mes enllà d’utilitzar els recursos i eines necessaris per al confort i benestar, s’ha basat en el tenir i tenir. Ara be no a tots els racons del mon, ni totes les persones del mon, aquest es un sistema global absolutament desigual, i si em permeteu absolutament fora de qualsevulla sentit mínim de la justícia humana, on per una banda s’ha estructurat un primer mon d’opulència (tampoc per a tothom), on la creença imperant es el de que els recursos del planeta i la força de treball son il·limitats, i per altra banda un tercer mon on les persones viuen (encara avui) al límit de la subsistència.

Una contraposició realment poc mereixedora de dir-nos un mon civilitzat.

Avui però, ens estem adonant de com es aquest mon en que vivim tant a nivell humà, com a nivell del que realment pot sostenir, i dels seus propis límits, tot es limitat, els recursos son limitats, no tot es possible, les desigualtats humanes tenen conseqüències socials,... Es per tot això que a principis dels anys 2000 es va començar una reflexió, en relació a aquest paradigma imperant, vers la seva incapacitat de ésser sostenible i perdurable en el temps i en propers generacions dels humans. I sorgeixen veus, que reflexe’n la necessitat d’un canvi de paradigma, i que esta prenent cos en els darrers anys, i que tot hi ser controvertit, el nivell de sensibilitat que s’està generant es ja poc despreciable per les classes dominats i poderoses d’aquesta època de l’opulència.

Un canvi de paradigma pendent i controvertit

I sí estic convençut de que estem d’avant d’un canvi de model, de paradigma de les relacions socioeconomiques a nivell global, es possible que massa tard, ja s’ha fet molt de mal al sistema físic de la nostra casa comuna, ja ha patit i ha patit massa gent, masses persones, la injustícia majúscula que ha operat el sistema imperant! Amb tot, però, mai es massa tat pel canvi de model, si aquest pot permetre un cert repartiment del benestar i de la justícia social i el respecte al medi, aquest medi sobre explotat que amb la seva energia ens pot donar un futur millor, per als seus moradors.

Si, crec des de una visió d’un cert optimisme, que malgrat estar a l’inici d’una frontera de canvi, on lògicament existeixen les resistències pròpies d’aquests, que sense adonar-se o si, volen el manteniment de l’estausquo. I per altra banda d’aquells que cada dia que passa, veiem la necessitat d’aquest canvi de paradigma, es adir els que defensem i ens anem convencent que s’ha arribat a un punt en que les coses necessàriament han de canviar, que la felicitat no be donada per l’opulència, pel tenir, sinó pel SER tal i com ja anunciava l’Eric From, i ser amb allò que es necessari, allò que ens es proper, allò que ens fa més iguals, allò que permet la regeneració dels fruits de la terra. Allò que permetrà la perdurabilitat de la vida a la terra amb mes i millor qualitat de vida per al conjunt dels seus habitants.