DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (II)

Un enfoc vers la sostenibilitat global

No hi ha dubte que que el nou paradigma que cal vestir es el de una visió olistica i global el la qual el concepte sostenibilitat sigui la base d’aquest nou enfoc. Per això cal que tots puguem participar d’un model on els límits del creixement i els límits de l’ús dels recursos globals permetin un manteniment dels equilibris globals i dels equilibris de benestar per a tots els habitants d’aquest nostre planeta.

Per fer això es imprescindible començar a pensar i viure des d’un altra perspectiva en la qual el creixement il·limitat no sigui el preponderant com ho ha estat fins ara, en el mon occidental. Sinó que cal pensar en aquest espai del mon i aquesta cultura en un visió de qualitat de vida ponderada  als nous paradigmes que es poden expressar en la línia de consumir i utilitzar allò que veritablement ens es necessari per al benestar no allò que en l’antiga visió de l’opulència, semblava que si no teníem mes i el millor no eren res, no érem  o no estàvem a l’altura de les circumstancies. Ara  el nou paradigma te que venir donat per que les circumstancies ens donen la possibilitat de tenir i ésser allò que som i podem tenir, allò que no aparenta però que es i que al mateix temps ens permet gaudir a mes de tot el que ens es necessari. Amb  el respecte imprescindible a l’ecosistema global i allò que la terra ens pot subministrar sense explotació il·limitada dels recursos amb la visió de cercar allò que a la terra es renova, allò que la terra reprodueix.

En aquest sentit avui tenim la gran sort de que el coneixement i la investigació ens esta portant a descobriments que poden permetre aquest canvi de paradigma en el que el consum sigui el necessari, sigui respectuós, sigui renovable per la pròpia naturalesa de la terra i que totes les persones puguin gaudir de l’energia vital, el menjar necessari, l’aigua necessària, el sostre adequat en cada racó del planeta en funció del clima, i que els mitjans de producció i transports de productes siguin respectuosos i avançats tecnològicament, en definitiva un sistema global sostenible, saludable, amable i respectuós amb tot allò que és viu i es sustenta en el nostre planeta i que tendeix a la  felicitat i la llum esdevingui el nou paradigma.

La lluita per l’equilibri

Tot això en porta a una lluita de canvi de mentalitat de canvi de model, on caldrà fer evident i demostrar que el respecte al que som i on som esdevingui quelcom compartit per cada cop mes habitats d’aquesta nostra terra. Hi ha fets que ens estan ajudant en aquest sentit, aquest tenen a veure amb les evidencies d’allò insostenible del model que em viscut fins avui amb desigualtat socials que esdevenen mes que injustes humanament parlant, que esdevenen ferides a la natura irreparables, i que aquesta ens dona avisos indiscutibles de que seguir per aquest camí no es possible i que te conseqüències en les que tots i tothom i perdem, el canvi climàtic n’és un d’aquest siptomes que ens ha de fer pensar a tots en un nou model en un nou paradigma, que pugui permetre deixar una terra vivible  als nostres hereus.

Hi ha agut mals que seran irreparables per a persones concretes, per a cultures concretes, per ferides fetes a la terra, amb tot però avui podem i em de canviar el paradigma per tal de poder equilibrar l’existència humana en aquesta terra i això implica necessàriament parlar de decreixement per a uns i un cert creixement per a molts.

DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (I)

Una mica d’història

Parlar avui de decreixement no es una novetat, avanç però crec que cal fer una mica d’història de l’evolució de la humanitat.

Es clar que les persones des de els neardentals hem anat desenvolupant tècniques i tecnologies que han permès grans canvis en la pròpia vida humana, des de el descobriment del foc, a la roda, a l’agricultura,... amb tot però hi ha un moment en el qual es desenvolupen tecnologies que permeten l’ús intensiu de matèries primeres i de la seva transformació en bens de consum, estem parlant de la revolució industrial, es en aquest moment en que es disparen els descobriments i l’aplicabilitat d’aquest i amb el pas del temps (200anys) de manera mes que exponencial, fins arribar als nostres dies,

Aquesta progressió exponencial a esdevingut un model de civilització i societat on el pensament preponderant ha estat el de més millor, sempre mes en definitiva l’anomenada societat de l’opulència, on mes enllà d’utilitzar els recursos i eines necessaris per al confort i benestar, s’ha basat en el tenir i tenir. Ara be no a tots els racons del mon, ni totes les persones del mon, aquest es un sistema global absolutament desigual, i si em permeteu absolutament fora de qualsevulla sentit mínim de la justícia humana, on per una banda s’ha estructurat un primer mon d’opulència (tampoc per a tothom), on la creença imperant es el de que els recursos del planeta i la força de treball son il·limitats, i per altra banda un tercer mon on les persones viuen (encara avui) al límit de la subsistència.

Una contraposició realment poc mereixedora de dir-nos un mon civilitzat.

Avui però, ens estem adonant de com es aquest mon en que vivim tant a nivell humà, com a nivell del que realment pot sostenir, i dels seus propis límits, tot es limitat, els recursos son limitats, no tot es possible, les desigualtats humanes tenen conseqüències socials,... Es per tot això que a principis dels anys 2000 es va començar una reflexió, en relació a aquest paradigma imperant, vers la seva incapacitat de ésser sostenible i perdurable en el temps i en propers generacions dels humans. I sorgeixen veus, que reflexe’n la necessitat d’un canvi de paradigma, i que esta prenent cos en els darrers anys, i que tot hi ser controvertit, el nivell de sensibilitat que s’està generant es ja poc despreciable per les classes dominats i poderoses d’aquesta època de l’opulència.

Un canvi de paradigma pendent i controvertit

I sí estic convençut de que estem d’avant d’un canvi de model, de paradigma de les relacions socioeconomiques a nivell global, es possible que massa tard, ja s’ha fet molt de mal al sistema físic de la nostra casa comuna, ja ha patit i ha patit massa gent, masses persones, la injustícia majúscula que ha operat el sistema imperant! Amb tot, però, mai es massa tat pel canvi de model, si aquest pot permetre un cert repartiment del benestar i de la justícia social i el respecte al medi, aquest medi sobre explotat que amb la seva energia ens pot donar un futur millor, per als seus moradors.

Si, crec des de una visió d’un cert optimisme, que malgrat estar a l’inici d’una frontera de canvi, on lògicament existeixen les resistències pròpies d’aquests, que sense adonar-se o si, volen el manteniment de l’estausquo. I per altra banda d’aquells que cada dia que passa, veiem la necessitat d’aquest canvi de paradigma, es adir els que defensem i ens anem convencent que s’ha arribat a un punt en que les coses necessàriament han de canviar, que la felicitat no be donada per l’opulència, pel tenir, sinó pel SER tal i com ja anunciava l’Eric From, i ser amb allò que es necessari, allò que ens es proper, allò que ens fa més iguals, allò que permet la regeneració dels fruits de la terra. Allò que permetrà la perdurabilitat de la vida a la terra amb mes i millor qualitat de vida per al conjunt dels seus habitants.