No busques trabajo.

Genial la reflexió d'en Risto Mejide


No busques trabajo. Así te lo digo. No gastes ni tu tiempo ni tu dinero, de verdad que no vale la pena. Tal como está el patio, con uno de cada dos jóvenes y casi uno de cada tres adultos en edad de dejar de trabajar, lo de buscar trabajo ya es una patraña, un cachondeo, una mentira y una estúpida forma de justificar la ineptitud de nuestros políticos, la bajada de pantalones eurocomunitaria y lo poco que les importas a los que realmente mandan, que por si aún no lo habías notado, son los que hablan en alemán.
No busques trabajo. Te lo digo en serio. Si tienes más de 30 años, has sido dado por perdido. Aunque te llames Diego Martínez Santos y seas el mejor físico de partículas de Europa. Da igual. Aquí eres un pringao demasiado caro de mantener. Dónde vas pidiendo nada. Si ahí afuera tengo a veinte mucho más jóvenes que no me pedirán más que una oportunidad, eufemismo de trabajar gratis. Anda, apártate que me tapas el sol.
Y si tienes menos de 30 años, tú sí puedes fardar de algo. Por fin la generación de tu país duplica al resto de la Unión Europea en algo, aunque ese algo sea la tasa de desempleo. Eh, pero no te preocupes, que como dijo el maestro, los récords están ahí para ser batidos. Tú sigue esperando que los políticos te echen un cable, pon a prueba tu paciencia mariana y vas a ver qué bien te va.
Por eso me atrevo a darte un consejo que no me has pedido: tengas la edad que tengas, no busques trabajo. Buscar no es ni de lejos el verbo adecuado. Porque lo único que te arriesgas es a no encontrar. Y a frustrarte. Y a desesperarte. Y a creerte que es por tu culpa. Y a volverte a hundir.
No utilices el verbo buscar.
Utiliza el verbo crear. Utiliza el verbo reinventar. Utiliza el verbo fabricar. Utiliza el verbo reciclar. Son más difíciles, sí, pero lo mismo ocurre con todo lo que se hace real. Que se complica.
Da igual que te vistas de autónomo, de empresario o de empleado. Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás. Y tu departamento de I+D (eso que tienes sobre los hombros) hace tiempo que tiene sobre la mesa el encargo más difícil de todos los tiempos desde que el hombre es hombre: diseñar tu propia vida.
Suena jodido. Porque lo es. Pero corrígeme si la alternativa te está pagando las facturas.
Trabajo no es un buen sustantivo tampoco. Porque es mentira que no exista. Trabajo hay. Lo que pasa es que ahora se reparte entre menos gente, que en muchos casos se ve obligada a hacer más de lo que humanamente puede. Lo llaman productividad. Otra patraña, tan manipulable como todos los índices. Pero en fin.
Mejor búscate entre tus habilidades. Mejor busca qué sabes hacer. Qué se te da bien. Todos tenemos alguna habilidad que nos hace especiales. Alguna singularidad. Alguna rareza. Lo difícil no es tenerla, lo difícil es encontrarla, identificarla a tiempo. Y entre esas rarezas, pregúntate cuáles podrían estar recompensadas. Si no es aquí, fuera. Si no es en tu sector, en cualquier otro. Por cierto, qué es un sector hoy en día.
No busques trabajo. Mejor busca un mercado. O dicho de otra forma, una necesidad insatisfecha en un grupo de gente dispuesta a gastar, sea en la moneda que sea. Aprende a hablar en su idioma. Y no me refiero sólo a la lengua vehicular, que también.
No busques trabajo. Mejor busca un ingenuo, o primer cliente. Reduce sus miedos, ofrécele una prueba gratis, sin compromiso, y prométele que le devolverás el dinero si no queda satisfecho. Y por el camino, gánate su confianza, convéncele de que te necesita aunque él todavía no se haya dado cuenta. No pares hasta obtener un sí. Vendrá acompañado de algún “pero”, tú tranquilo que los peros siempre caducan y acaban cayéndose por el camino.
Y a continuación, déjate la piel por que quede encantado de haberte conocido. No escatimes esfuerzos, convierte su felicidad en tu obsesión. Hazle creer que eres imprescindible. En realidad nada ni nadie lo es, pero todos pagamos cada día por productos y servicios que nos han convencido de lo contrario.
Por último, no busques trabajo. Busca una vida de la que no quieras retirarte jamás. Y un día día en el que nunca dejes de aprender. Intenta no venderte y estarás mucho más cerca de que alguien te compre de vez en cuando. Ah, y olvídate de la estabilidad, eso es cosa del siglo pasado. Intenta gastar menos de lo que tienes. Y sobre todo y ante todo, jamás te hipoteques, piensa que si alquilas no estarás tirando el dinero, sino comprando tu libertad.
Hasta aquí la mejor ayuda que se me ocurre, lo más útil que te puedo decir, te llames David Belzunce, Enzo Vizcaíno, Sislena Caparrosa o Julio Mejide. Ya, ya sé que tampoco te he solucionado nada. Aunque si esperabas soluciones y que encima esas soluciones viniesen de mí, tu problema es aún mayor de lo que me pensaba.
No busques trabajo. Sólo así, quizás, algún día, el trabajo te encuentre a ti.

INCONGRUÈNCIES DEL SISTEMA DE SALUT

En aquest país que de moment és España, segur que no hi ha prou blocs ni diaris per expressar les incongruències, les mentides, la falsedat, la perversió i mil adjectius més.

Avui però, vull expressar la meva indignació per un cas que ahir em va succeir però, que cada dia li passa a milers de treballadors honrats i que lluiten simplement per tenir un lloc de treball.

El cas és que, fa set setmanes hem varen fer una operació de pròtesi de genoll completa. He de dir, que el sistema català de salut va complir amb totes les seves premisses, vaig estar en llista d’espera menys d’un any (complint les expectatives). El meu metge de família em donà la baixa laboral des del mateix dia de la intervenció, el cirurgià traumatòleg, em fa una operació que crec excel·lent (les sensacions hores d’ara són extraordinàriament bones ). L’atenció de la infermeria i rehabilitació de l’Hospital Taulí excel·lents... En definitiva tots els professionals que han intervingut en aquest procés ho han fet de manera impecable, de primera línia, com crec que ha de ser. Amb tot i les retallades, i a voltes el mal tracte institucional que aquests professionals pateixen com a servidors públics, que realment es creuen el que fan, la seva professionalitat està per sobre de les circumstàncies que estem vivint.

Ara però el meu IMPACTE aquesta vegada negatiu, molt negatiu: al cinquè dia de la meva hospitalització, em sona el mòbil (particular) i una noia amb certa amabilitat em pregunta com estic, seguidament em diu que he d’anar a una visita mèdica a la Mútua Egarsat, per fer-me el seguiment de la baixa laboral. Jo al·lucino i li contesto que la meva evolució clínica és bona i estic controlat hora a hora pels metges de l’hospital Taulí i el personal d’infermeria, i li expresso el mal gust que tenen en iniciar el control, de si sóc un defraudador de la seguretat social quan encara estic hospitalitzat i a cinc dies de la  intervenció quirúrgica.

Vist això, em tornen a trucar ara sí, a casa meva, al cap d’una setmana preguntant quantes i quin tipus de pastilles prenc, si vaig amb una o dues crosses, quin tipus de feina tinc...? i em convoquen a una visita amb el metge de la mútua al cap d’un mes... és dir ahir.

En aquesta primera visita expresso la meva visió de les seves males pràctiques, la meva incomprensió del que faig allà, en una visita medica on tot són preguntes de qüestionari... A la meva pregunta de quin és l’objectiu d’aquest seguiment, arribo a la següent conclusió (pel que em diu la doctora), que aquest mètode es fa servir per controlar el frau al sistema i que ho ordena el mateix sistema català de salut que els contracta a ells per fer-ho, és a dir, que el sistema no confia en els seus propis professionals: el metge de capçalera, que em fa un seguiment cada tres setmanes i es preocupa del meu estat real, el cirurgià, que em fa un seguiment al mes de sortir de l’hospital, i que m’emplaça a tornar a fer seguiment de l’evolució (amb proves clíniques) al cap de tres mesos i que m’orienta del que he de fer i el que no puc fer i que em diu que en sis mesos farem l’avaluació final del resultat de la intervenció...

.

Així doncs, sembla que el sistema no se’n refia del seu propi sistema, d’aquests professionals que té a l’alçada del països més desenvolupats.

I jo que sóc el subjecte o el número per a la mútua fiscalitzadora, estic convalescent i amenaçat per unes visites antifrau, del meu i dels metges del propi sistema.

Pot ser no n’hi ha per tant no? D’acord que hi ha paràsits que volen viure a costa del sistema i dels demés, però crec que no cal i és absurd i innecessari tractar-nos a tots els treballadors com a potencials delinqüents defraudadors.

S’ha de retallar, pel que diuen, doncs seria bo que es comences estalviant aquestes incongruències i duplicitats, i que es cerquessin sistemes més efectius de control del frau als que realment ho fan (tant directius, com treballadors). Aquesta és una perversió clara del sistema i a més a més, un dispendi absolutament innecessari que pel que veig no s’ha retallat. Quins són els interessos econòmics que amaga tot això?.

Malgrat tot, em queda un dubte, pot ser el sistema tan incongruent com per fer coses d’aquestes o són les empreses les que encobertes pel vel del sistema són les que realment contracten aquestes mútues i malbaraten així els seus escassos beneficis i recursos cas de tractar-se d’una altra administració pública?

Pep Llop

EL SANATORI DE L’ÀNIMA

Autor: Paco Grande
El sanatori de l'ànima.
Presentació:

“Sincronicitat és un concepte formulat per Jung a fi i efecte d’explicar coincidències estranyes que tot sovint observa en la seva vida i en la dels  seus pacients. Es tracta de coincidències plenes de sentit, d’esdeveniments corprenedors que succeeixen de forma espontània i per als quals no tenim cap mena d’explicació. Podria ser l’atzar, però quelcom interior intueix un sentit misteriós i profund, un lligam estrany entre dos fets aparentment inconnexos en l’espai que coincideixen en el mateix temps.”(180). Explicació de la nostra coincidència i de la nostra amistat. (la gent, el cercle d’amistats de la Lluïsa i el Manolo)

Es tracta d’un llibre profund una narració, relligada a partir d’un personatge absent en Màrius Torres i una sèrie de personatges peculiars, amb un fil conductor que s’inicia amb una crisi que permet explorar els camins més profunds de la psicologia, la filosofia i la religiositat. “L’eternitat és sols un Present que s’eixampla”, (144)

Estem davant d’un llibre escrit des del coneixement i des del sentiment, un llibre que ha sortit de l’ànima d’en Paco, i us el vull recomanar, perquè deixant-te portar per les seves planes, t’endinses fins el més profund. Bé, aquest ha estat el meu cas, fins i tot en moments determinats de la lectura la identificació amb algun dels personatges es fa present. D’altra banda, té allò de fer-te aturar en algunes ocasions per poder rumiar, el o els significats. És un llibre que, per sobre de tot respon a allò emocional.

Es tracta d’una narració amb altes dosis d’assaig, en la que quedes atrapat, on s’accelera l’interès per descobrir el proper moviment, la propera escena, el proper descobriment intel·lectual, tot desitjant que aquest moment no s’acabi... És a dir, és un llibre d’aquells on un queda atrapat entre, el desig de continuar descobrint, però a la vegada lluitant amb el desig de que no s’acabi. “La bona literatura et confronta amb tu mateix, tant en les parts fosques com amb les lluminoses... sempre que un tingui les antenes ben enfocades, és clar” Nota (p 33)

Un dels elements que vull destacar, és que es tracta d’una fantasia que ens endinsa en allò més íntim de nosaltres mateixos, els nostres sentiments, les sensacions, els dubtes, allò més fonamental i que moltes vegades en la nostra societat allunyem: la relació entre la vida i la mort; segons Freud: les pulsions d’Eros i Tanatos. Aquest és un dels elements fonamentals, que fa que aquest llibre ens atrapi profundament. Tots tenim, d’una o altre forma, i amb diferents graus d’intensitat, aquestes pulsions fonamentals. A la narració, això esdevé l’eix d’un discurs on com en la vida mateixa, res és més cert que la incertesa de la vida, així com la certesa de l’incertesa vital. “la incertesa és potser l’estat religiós més autèntic”. Nota (p 212)

Un altre element que voldria destacar, és el que ens porta a les relacions profundes entre la psicologia humana i el naixement de la necessitat místico- religiosa, aquelles qüestions que estan en l’origen del fet religiós. La força d’allò misteriós, allò que a voltes, en la història humana molts s’han preguntat i no han obtingut resposta, en fi els misteris de la vida... Alhora, també una dialèctica de les relacions humanes i la dualitat del pensament. La crisi,  fins i tot el fracàs, com a elements que ens permeten aturar-nos, refer-nos i continuar creixent. “Allò que resisteixes persisteix, allò que acceptes es transforma.” (p.136)

“Els pragmàtics i els profunds! Les falses dicotomies!”, (p. 33).

Hi ha en la narració, elements que clarament són mètodes terapèutics, moltes vegades poc utilitzats en les nostres societats i que per la seva simplicitat essencial, ens permeten la reflexió i la superació. “...el silenci i la solitud són grans remeis guaridors, sempre que hom estigui psicològicament preparat i tingui algú amb qui compartir-los.” (p.52) Tal i com es diu a l’obra: “El silenci és l’arrel i l’essència de moltes tradicions espirituals d’orient i occident” (p. 55)

És doncs, una obra on es reflecteixen molts dels pensaments de l’autor, on els interessos vitals d’en Paco, amb la seva trajectòria vital i intel·lectual, hi son clarament presents, la psicologia més profunda a partir de mestres com C.G. Jung, de la religiositat i la filosofia amb mestres com Raimon Paniker, entre d’altres..., és doncs una forma diferent de compartir, aquesta experiència personal amb els altres, és un exercici de goig intel·lectual, així com de gaudi de generositat.

Vull acabar aquesta presentació amb una darrera cita del llibre amb la qual m’identifico especialment: “La saviesa és el temps que transcorre entre un error i corregir-lo.” (p 161)

Gràcies Paco, per deixar-nos aproximar en aquestes reflexions tant profundes, potser aquest no serà un “best seller”, però segur que serà un llibre important per a molta gent, és per això que vull felicitar a l’editorial Pagès, per la seva feina en general, i per donar-nos l’oportunitat d’haver pogut conèixer aquesta obra i el seu autor. Desitjo que aquesta primera obra teva, El sanatori de l’anima, no sigui l’última, per tal de poder gaudir egoistament del teu pensament.

Pep Llop

La Jerarquia

La jerarquía no es siempre el mejor modo de contribuir a una gobernanza de calidad. Define una buena parte de la cultura corporativa y potencia o contiene el sistema de liderazgo. La jerarquía es la expresión del poder corporativo y resulta contradictoria cuando no es la forma más eficiente de optimizar los resultados de una organización. Hay organizaciones jerárquicas que han funcionado muy bien pero hay otras que no tienen precisamente en la jerarquía la horma de su zapato.

La jerarquía genera problemas graves de gobernanza cuando:

1. La jerarquía no comparte ninguna visión estratégica

2. La jerarquía frena en vez de aportar fluidez

3. La jerarquía da lecciones pero ya no aprende

4. La jerarquía desmotiva y diluye la responsabilidad

5. La jerarquía no resulta inclusiva

6. La jerarquía bloquea la comunicación en red

7.La jerarquía es la gran resistencia al cambio

8. La jerarquía en vez de sumar, resta energía

9. La jerarquía espanta al talento

10. La jerarquía se parapeta en los éxitos del pasado.

Extret del bloc d'en Xavier Marcet

Una reflexió al voltant de l’agricultura i l’alimentació ecològica

Aquesta, és una opinió d’algú que, com moltes altres persones, estem en procés de reflexió constant al voltant d’allò que ens incumbeix i d’allò que ens ve condicionat per un sistema de producció agrària i un model de producció alimentària, que alineat amb el sistema de producció capitalista a gran escala, ha esdevingut un modus vivendi generalitzat als països de l’anomenat occident o països rics del nostre planeta. Cal però, veure i analitzar aquelles coses que passen en aquest model productiu:

En primer lloc, una estandardització de productes que, elaborats a gran escala i a voltes controlats per unes poques grans multinacionals, han fet que prevalgui la capacitat productiva i la maximització de la producció en unes escales, que impliquen el màxim rendiment econòmic d’aquestes produccions.

En segon lloc, es tracta d’un model on l’explotació de la terra és absolutament intensiva, amb les conseqüències negatives que aquest fet comporta en el deteriorament del propi bé que significa per ella mateixa.

Tanmateix, s’han d’utilitzar productes determinats (nocius en molts casos), per tal d’assolir dues de les premisses bàsiques d’aquest model productiu, els nivells màxims de productivitat en un espai determinat, així com uns estàndards d’imatge del producte, imposats per pel propi sistema, la qual cosa implica un alt nivell de rebuig de producció que no respon a aquests models (tamany, color...) imposats pel propi sistema i aquelles grans multinacionals que ho controlen tot, al llarg de tot el procés.

Aquesta realitat en la que vivim avui, la podem posar en qüestió perquè no respon exactament a les necessitats alimentàries dels 7.000 milions de persones que habitem aquest planeta, sinó als interessos d’uns grans conglomerats de la indústria alimentària.

Si afegim, des d’una perspectiva de sostenibilitat, la necessitat de cercar sistemes productius en els quals puguem assegurar les necessitats bàsiques creixents de la humanitat, cal pensar de forma urgent en retornar als models productius ecològics i sostenibles mediambientalment, i per sobre de tot, de proximitat; la qual cosa implicarà  necessàriament, un retorn al model productiu en el qual el respecte als propis sistemes naturals de regeneració dels espais productius impliquin més espai per al cultiu mediambientalment sostenible, amb els recursos propis de la terra i amb una premissa bàsica que és la sostenibilitat, on no siguin necessàries grans despeses de transport a llargues distàncies. En definitiva la sostenibilitat de la producció alimentària passa necessàriament per aproximar al màxim nivell, l’espai productiu i el consum d’aquesta producció, amb els mitjans propis i naturals de cadascun dels diferents entorns.

En aquest sentit, penso que cal modificar molts dels paràmetres conceptuals de la producció alimentaria i de la seva indústria, així com el fet d’adequar les diferents legislacions a aquest nou paradigma, tot cercant més la qualitat i sostenibilitat del sistema a les necessitats reals de tota la població, més que als interessos especulatius de la gran indústria, basada en un sistema que s’està constatant com a ineficient i a voltes nociu per a la salut de les persones.

Aquesta reflexió, ens serviria per a d’altres qüestions també vitals pel manteniment sostenible de la població mundial, com pot ser la utilització i gestió racional dels bens naturals escassos, la gestió i consum de l’aigua, o bé la producció i distribució energètica, que està esdevenint també quelcom que es situa actualment als límits del que podem dir que és suportable. Seguint amb aquest exemple, caldria preguntar-se perquè la legislació, en el cas concret del nostre país, dificulta tant la generació d’energia sostenible i renovable, com podria ser la solar fotovoltaica en els propis espais de consum. La resposta és clara, i ens serveix tant pel sistema energètic com pel sistema alimentari, el poder del sistema establert i de les grans companyies impedeixen el desenvolupament de produccions i tecnologies experimentades perquè posen en qüestió els sistemes imperants, malgrat la crisi actual i malgrat les demostracions a petita escala de que una altre forma de produir energia, de gestionar l’aigua i de produir aliments suficients i saludables, és possible.

Per últim, en aquesta reflexió genèrica, no m’agradaria deixar de dir que estem en una crisi no solament econòmica sinó també de valors, amb implicacions globals del sistema capitalista i hegemònic a Occident, amb uns països emergents tant a l’Orient com a Amèrica del sud, que en molts casos, segueixen les mateixes passes que el  sistema que ha imperat. Malgrat tot, la situació crec que està en procés de canvi gràcies a la consciència de moltes persones que a títol individual, així com en petits col·lectius, d’una forma o altre estan demostrant un nou futur en els conceptes relacionats amb la sostenibilitat en aquest planeta i proposant un nou model alternatiu al model imperant en moltes dècades des de la revolució industrial.

Pot ser, aquesta crisi també impliqui i aquest podria ser l’efecte positiu, si és que n’hi ha algun, un canvi de paradigma en el qual realment es produís i s’utilitzés allò que de debò les persones i la humanitat, en el seu conjunt, necessitem per assolir la felicitat,  no basada en el tenir més i més (coses innecessàries i supèrflues), sinó basat en l’ésser i les relacions de respecte humà, així com l’ús adequat i sostenible dels recursos d’aquesta nostra terra. Potser, com ja diuen molts autors, cal un canvi de model en el que tots hi capiguem i tots puguem gaudir d’allò que pot donar la natura, en definitiva un creixement en la globalitat i un decreixement en el que ha estat la opulència innecessària d’unes minories.

M’agradaria ser optimista i veure com creix i es desenvolupa aquest canvi de model, en el qual els tres pilars de la subsistència humana de qualitat, es racionalitzen en una nova línia, en la que assegurem els mitjans de producció alimentària necessaris i de qualitat, respectuosos amb la pròpia naturalesa de la terra que els sosté, més saludables i a l’abast de totes les persones que habitem aquest planeta.

Pep Llop
Publicat a BIOECO ACTUAL maig 2013