Impacte patètic

Impacte patètic en veure com s'abusa del 'pseudo' poder davant dels ciutadans a Castellar. 

Estic amb un amic fent un cafè i observo com un 'senyor' amb gorra i jaqueta groga que se’n cuida de posar multes a la zona blava, amb tolerància cero, respecte cero, i a més a més prepotent, increpa una noia jove que estava marxant de l’aparcament després d’haver aturat el seu cotxe dos minuts de rellotge.  El 'servidor públic' millor dit perseguidor de multes, li diu que s’esperi que l'està multant, ni tan sols havia tingut temps de posar-li la denuncia, i li diu que ja té la seva matricula i que ja li arribarà la multa. En sentir això, la noia li demana el seu número identificatiu i ell marxa passant del requeriment de la noia just per davant meu i dient: “ya te llegará...”. No m' he pogut estar de dir-li que cal ser més educat per fer la feina que fa i que tant ell com jo, com a servidors de lo públic que som, hem de respectar les persones per davant de tot. M'ha deixat amb la paraula a la boca marxant carrer avall. És aquest el sistema que algú l'hi a dit que ha d'utilitzar quan es relacioni amb els ciutadans? Si no és així, qui en sigui responsable hauria d’organitzar per a aquest personal un curset d’atenció al públic, d'educació i de respecte als ciutadans. Jo sóc el primer en la tolerància cero amb la manca de civisme, però dos minuts a la zona blava sense tiquet, encara que siguis jove, no és incivisme! 

No busques trabajo.

Genial la reflexió d'en Risto Mejide


No busques trabajo. Así te lo digo. No gastes ni tu tiempo ni tu dinero, de verdad que no vale la pena. Tal como está el patio, con uno de cada dos jóvenes y casi uno de cada tres adultos en edad de dejar de trabajar, lo de buscar trabajo ya es una patraña, un cachondeo, una mentira y una estúpida forma de justificar la ineptitud de nuestros políticos, la bajada de pantalones eurocomunitaria y lo poco que les importas a los que realmente mandan, que por si aún no lo habías notado, son los que hablan en alemán.
No busques trabajo. Te lo digo en serio. Si tienes más de 30 años, has sido dado por perdido. Aunque te llames Diego Martínez Santos y seas el mejor físico de partículas de Europa. Da igual. Aquí eres un pringao demasiado caro de mantener. Dónde vas pidiendo nada. Si ahí afuera tengo a veinte mucho más jóvenes que no me pedirán más que una oportunidad, eufemismo de trabajar gratis. Anda, apártate que me tapas el sol.
Y si tienes menos de 30 años, tú sí puedes fardar de algo. Por fin la generación de tu país duplica al resto de la Unión Europea en algo, aunque ese algo sea la tasa de desempleo. Eh, pero no te preocupes, que como dijo el maestro, los récords están ahí para ser batidos. Tú sigue esperando que los políticos te echen un cable, pon a prueba tu paciencia mariana y vas a ver qué bien te va.
Por eso me atrevo a darte un consejo que no me has pedido: tengas la edad que tengas, no busques trabajo. Buscar no es ni de lejos el verbo adecuado. Porque lo único que te arriesgas es a no encontrar. Y a frustrarte. Y a desesperarte. Y a creerte que es por tu culpa. Y a volverte a hundir.
No utilices el verbo buscar.
Utiliza el verbo crear. Utiliza el verbo reinventar. Utiliza el verbo fabricar. Utiliza el verbo reciclar. Son más difíciles, sí, pero lo mismo ocurre con todo lo que se hace real. Que se complica.
Da igual que te vistas de autónomo, de empresario o de empleado. Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás. Y tu departamento de I+D (eso que tienes sobre los hombros) hace tiempo que tiene sobre la mesa el encargo más difícil de todos los tiempos desde que el hombre es hombre: diseñar tu propia vida.
Suena jodido. Porque lo es. Pero corrígeme si la alternativa te está pagando las facturas.
Trabajo no es un buen sustantivo tampoco. Porque es mentira que no exista. Trabajo hay. Lo que pasa es que ahora se reparte entre menos gente, que en muchos casos se ve obligada a hacer más de lo que humanamente puede. Lo llaman productividad. Otra patraña, tan manipulable como todos los índices. Pero en fin.
Mejor búscate entre tus habilidades. Mejor busca qué sabes hacer. Qué se te da bien. Todos tenemos alguna habilidad que nos hace especiales. Alguna singularidad. Alguna rareza. Lo difícil no es tenerla, lo difícil es encontrarla, identificarla a tiempo. Y entre esas rarezas, pregúntate cuáles podrían estar recompensadas. Si no es aquí, fuera. Si no es en tu sector, en cualquier otro. Por cierto, qué es un sector hoy en día.
No busques trabajo. Mejor busca un mercado. O dicho de otra forma, una necesidad insatisfecha en un grupo de gente dispuesta a gastar, sea en la moneda que sea. Aprende a hablar en su idioma. Y no me refiero sólo a la lengua vehicular, que también.
No busques trabajo. Mejor busca un ingenuo, o primer cliente. Reduce sus miedos, ofrécele una prueba gratis, sin compromiso, y prométele que le devolverás el dinero si no queda satisfecho. Y por el camino, gánate su confianza, convéncele de que te necesita aunque él todavía no se haya dado cuenta. No pares hasta obtener un sí. Vendrá acompañado de algún “pero”, tú tranquilo que los peros siempre caducan y acaban cayéndose por el camino.
Y a continuación, déjate la piel por que quede encantado de haberte conocido. No escatimes esfuerzos, convierte su felicidad en tu obsesión. Hazle creer que eres imprescindible. En realidad nada ni nadie lo es, pero todos pagamos cada día por productos y servicios que nos han convencido de lo contrario.
Por último, no busques trabajo. Busca una vida de la que no quieras retirarte jamás. Y un día día en el que nunca dejes de aprender. Intenta no venderte y estarás mucho más cerca de que alguien te compre de vez en cuando. Ah, y olvídate de la estabilidad, eso es cosa del siglo pasado. Intenta gastar menos de lo que tienes. Y sobre todo y ante todo, jamás te hipoteques, piensa que si alquilas no estarás tirando el dinero, sino comprando tu libertad.
Hasta aquí la mejor ayuda que se me ocurre, lo más útil que te puedo decir, te llames David Belzunce, Enzo Vizcaíno, Sislena Caparrosa o Julio Mejide. Ya, ya sé que tampoco te he solucionado nada. Aunque si esperabas soluciones y que encima esas soluciones viniesen de mí, tu problema es aún mayor de lo que me pensaba.
No busques trabajo. Sólo así, quizás, algún día, el trabajo te encuentre a ti.

INCONGRUÈNCIES DEL SISTEMA DE SALUT

En aquest país que de moment és España, segur que no hi ha prou blocs ni diaris per expressar les incongruències, les mentides, la falsedat, la perversió i mil adjectius més.

Avui però, vull expressar la meva indignació per un cas que ahir em va succeir però, que cada dia li passa a milers de treballadors honrats i que lluiten simplement per tenir un lloc de treball.

El cas és que, fa set setmanes hem varen fer una operació de pròtesi de genoll completa. He de dir, que el sistema català de salut va complir amb totes les seves premisses, vaig estar en llista d’espera menys d’un any (complint les expectatives). El meu metge de família em donà la baixa laboral des del mateix dia de la intervenció, el cirurgià traumatòleg, em fa una operació que crec excel·lent (les sensacions hores d’ara són extraordinàriament bones ). L’atenció de la infermeria i rehabilitació de l’Hospital Taulí excel·lents... En definitiva tots els professionals que han intervingut en aquest procés ho han fet de manera impecable, de primera línia, com crec que ha de ser. Amb tot i les retallades, i a voltes el mal tracte institucional que aquests professionals pateixen com a servidors públics, que realment es creuen el que fan, la seva professionalitat està per sobre de les circumstàncies que estem vivint.

Ara però el meu IMPACTE aquesta vegada negatiu, molt negatiu: al cinquè dia de la meva hospitalització, em sona el mòbil (particular) i una noia amb certa amabilitat em pregunta com estic, seguidament em diu que he d’anar a una visita mèdica a la Mútua Egarsat, per fer-me el seguiment de la baixa laboral. Jo al·lucino i li contesto que la meva evolució clínica és bona i estic controlat hora a hora pels metges de l’hospital Taulí i el personal d’infermeria, i li expresso el mal gust que tenen en iniciar el control, de si sóc un defraudador de la seguretat social quan encara estic hospitalitzat i a cinc dies de la  intervenció quirúrgica.

Vist això, em tornen a trucar ara sí, a casa meva, al cap d’una setmana preguntant quantes i quin tipus de pastilles prenc, si vaig amb una o dues crosses, quin tipus de feina tinc...? i em convoquen a una visita amb el metge de la mútua al cap d’un mes... és dir ahir.

En aquesta primera visita expresso la meva visió de les seves males pràctiques, la meva incomprensió del que faig allà, en una visita medica on tot són preguntes de qüestionari... A la meva pregunta de quin és l’objectiu d’aquest seguiment, arribo a la següent conclusió (pel que em diu la doctora), que aquest mètode es fa servir per controlar el frau al sistema i que ho ordena el mateix sistema català de salut que els contracta a ells per fer-ho, és a dir, que el sistema no confia en els seus propis professionals: el metge de capçalera, que em fa un seguiment cada tres setmanes i es preocupa del meu estat real, el cirurgià, que em fa un seguiment al mes de sortir de l’hospital, i que m’emplaça a tornar a fer seguiment de l’evolució (amb proves clíniques) al cap de tres mesos i que m’orienta del que he de fer i el que no puc fer i que em diu que en sis mesos farem l’avaluació final del resultat de la intervenció...

.

Així doncs, sembla que el sistema no se’n refia del seu propi sistema, d’aquests professionals que té a l’alçada del països més desenvolupats.

I jo que sóc el subjecte o el número per a la mútua fiscalitzadora, estic convalescent i amenaçat per unes visites antifrau, del meu i dels metges del propi sistema.

Pot ser no n’hi ha per tant no? D’acord que hi ha paràsits que volen viure a costa del sistema i dels demés, però crec que no cal i és absurd i innecessari tractar-nos a tots els treballadors com a potencials delinqüents defraudadors.

S’ha de retallar, pel que diuen, doncs seria bo que es comences estalviant aquestes incongruències i duplicitats, i que es cerquessin sistemes més efectius de control del frau als que realment ho fan (tant directius, com treballadors). Aquesta és una perversió clara del sistema i a més a més, un dispendi absolutament innecessari que pel que veig no s’ha retallat. Quins són els interessos econòmics que amaga tot això?.

Malgrat tot, em queda un dubte, pot ser el sistema tan incongruent com per fer coses d’aquestes o són les empreses les que encobertes pel vel del sistema són les que realment contracten aquestes mútues i malbaraten així els seus escassos beneficis i recursos cas de tractar-se d’una altra administració pública?

Pep Llop