Ser o no ser, els límits s’imposen (IV)

Ja per tancar aquesta sèrie de reflexions a l’entorn del nou paradigma del decreixement i la relació justa entre totes les persones que habitem aquest planeta, i més enllà de disquisicions filosòfiques, vull plantejar aquí una qüestió que crec que és bàsica: la necessitat de canvi deguda als propis límits del planeta i als límits de la condició humana.

En primer lloc, parlarem dels límits d’allò que ens ofereix el propi planeta; des de la revolució industrial ençà, la certesa de la generació de malalties i de riscos per a la població causades per les emissions que generem a la nostra atmosfera, ha provocat canvis a la natura que esdevenen perillosos per a la població: el canvi climàtic, generat per les emissions que produïm, etc. Partint d’una visió en la que els recursos se suposaven il·limitats es podia entendre, però avui veiem com no és així, doncs estem al punt en que esdevé el límit.

Aquests fets no distingeixen entre rics i pobres, ni entre nord i sud... esdevenen a tot el planeta, als Estats Units, a Europa, a Àsia.. Un canvi climàtic, que no entén de desigualtats socials i culturals, és per a tots i afecta al conjunt de la població.

En segon lloc, els recursos tecnològics i científics, que fan possible que cada dia puguem avançar en la línia de poder tenir més mitjans per al guariment de les persones, en les seves malalties, i que a voltes, a llocs determinats no poden arribar, o algú no vol que hi arribin per la cobdícia de l’opulència. Però actualment, resulta que epidèmies dels països pobres, arriben quotidianament als països rics, simplement pel fet que ja estem en un model en el qual l’economia mundial ha esdevingut globalitzada, amb la qual cosa tot allò bo i allò dolent s’intercomunica, i per tant les afectacions tampoc no saben de països rics o pobres. Amb tot els recursos sí que s’esmercen en l’espai tradicionalment ric i opressor, gastant quantitats immenses de recursos per solucionar problemes de salut que, amb un sistema més igualitari i preventiu a escala global, segurament es podrien estalviar molts diners, i allò més important, molt patiment i morts.

Aquests són dos exemples concrets del que passa en el món en que vivim però, que ens demostren clarament que aquest model és perniciós per si mateix i està al límit del que és suportable. Des d’aquests dos punts de vista plantejats com a exemple, es demostra que avui el planeta no es pot permetre per més temps aquesta situació, cal refer el sistema de relacions mundials en tots els sentits, cal un reequilibri imprescindible per a la sostenibilitat del sistema, així com per a la convivència cultural i social i el que per a mi és més important, cadascun dels éssers vius que tenim el privilegi de poder gaudir i viure en aquest planeta hem de fer-ne us, de tal forma que puguem viure en un equilibri estable i a la vegada sostenible.

Cal que el privilegi sigui per a tots, i que siguem capaços de deixar aquest món una mica millor del que ens l’hem trobat; per això si o si, cal que totes les persones cultivem molt més la generositat envers els altres i siguem capaços d’adequar el nostre sistema de vida a allò que és sostenible i just per a tots.

Aquest és doncs un nou paradigma en el qual, el decreixement no necessàriament implica viure amb menys qualitat, sinó que la qualitat de vida i els recursos esdevinguin igualitaris per a totes les persones.

No calen segons quines coses, un simple exemple en el món de l’opulència il·limitada: els llums, tots els d’una casa, o els d’una oficina han d’estar oberts per demostrar no sé què, quan en zones determinades del món amb prou feina poden tenir un carbur encès? No seria millor que tothom pogués gaudir de la il·luminació necessària? És un simple exemple, en podríem posar  moltíssims més sobre el menjar, els medicaments, la vivenda, la roba... però no és necessari, queda clar que el benestar no passa pel malbaratament, sinó per l’ús responsable i coherent dels recursos, on tots en puguem gaudir i no provocar que en comptes de fer créixer el món, el destruïm per la vanitat i la cobdícia d’uns quants.

Conseqüentment, el nou paradigma ha d’esdevenir a partir de la reflexió generosa i les accions que, si o si, s’han d’implementar en aquest món, si volem la continuïtat del privilegi de viure en ell en un futur.

La meva visió en aquest sentit vol ser optimista, les evidencies són més clares cada dia, i aquest canvi de paradigma és un procés que moltes persones ja hem començat, i tant de bo per a tots que no tingui aturador.

El més important: deixar un llegat sostenible (III)

Com ja hem anunciat en articles anteriors, parlar del decreixement en un dels models existents en el nostre planeta, implica pensar i repensar per tal d’actuar conseqüentment, per tal de llegar als nostres progenitors un planeta viu, sostenible i just en tota la seva dimensió, on l’equilibri de l’ús dels recursos bàsics i fonamentals per a una vida digna de tots els habitants, sigui justa i equitativa, on no sigui possible que un tant per cent de població usi i malbarati sovint els recursos que són de tots, quan per l’altra banda una quantitat ingent de persones viuen i moren en la lluita per a la supervivència.

És per això que indiscutiblement, cal un nou paradigma, que permeti que, allò que produeix i reprodueix la terra, més allò que els avenços tecnològics i científics ens han aportat en ell transcurs i l’evolució de la vida i la humanitat en aquest planeta, ens permeti a TOTS, pel sol fet de ser persones, poder viure amb dignitat i a la vegada amb els recursos necessaris per a un desenvolupament el més adequat possible. És per tot això, que si volem deixar un món millor i més habitable per als nostres fills i nets, cal redefinir el tipus  de relacions comercials, econòmiques, tecnològiques... per tal que la gran riquesa d’aquest planeta sigui útil i equilibrada en totes les parts del món i entre tots els éssers vius.

És evident que aquest plantejament implica un canvi molt profund de mentalitat, de relacions d’uns envers els altres, i a la vegada la pèrdua d’uns privilegis injustos, que ha portat l’evolució humana i que s’han fet més grans des de la modernitat i el creixement i expansió del que ha estat la revolució industrial.

Avui estem vivint una nova fase, una revolució tecnològica, que tal vegada pot ser útil pel canvi de paradigma al que aquí ens estem referint, que a la vegada implica necessàriament un canvi, també revolucionari, des dels punt de vista cultural, social, energètic... i una visió del món que respongui, d’una manera més adequada a un sistema de relacions justes, equilibrades i sostenibles. I tot això malgrat la complicació que implica el decreixement, en un model de vida opulent, envers un model més igualitari en els drets i en la vida quotidiana de tota la població.

La civilització de la justícia en majúscula

Les persones, en el seu estat més íntim en l’àmbit de la reflexió profunda, a vegades mística o religiosa, o en aquelles preguntes que a voltes els filòsofs s’han fet i que les persones en moments determinats ens fem també, donem respostes adequades segons la nostra visió del món, que un cop feta la reflexió intima, no esdevé coherent amb el nostre tarannà quotidià.

Qui no ha pensat més d’una vegada, que el món no necessita gastar tant petroli sinó més amor, més amabilitat, més comprensió... i que el que ens cal es alliberar-nos de la nostra cobdícia, d’allò que ens separa dels demés i pensar en que tothom pugui viure amb dignitat?

Avui tenim milions de persones que passen gana, persones en risc de mort, persones que no tenen casa ni roba... milers de persones malaltes per a les que la societat i la ciència tenen remeis, però que no tenen els recursos per poder accedir a la curació... i són persones exactament iguals que nosaltres. Això és el que està passant en aquest món, en el nostre planeta; no podem passar-ho per alt, no podem ser indiferents, ni mirar cap un altre costat, com si això no anés amb nosaltres. Nosaltres som part de tot això i hem de fer el possible encara que sigui poc i suposi un repte difícil, poder redefinir el sistema de relacions en el qual aquestes situacions no siguin possibles en un futur no gaire llunyà. Aquesta reflexió que cada dia, estic segur que més gent es fa, cal que esdevingui una forma de fer, que faci possible aquest canvi de paradigma i d’una forma o d’altre ens permeti tendir a un món simplement més just.