Ser o no ser, els límits s’imposen (IV)

Ja per tancar aquesta sèrie de reflexions a l’entorn del nou paradigma del decreixement i la relació justa entre totes les persones que habitem aquest planeta, i més enllà de disquisicions filosòfiques, vull plantejar aquí una qüestió que crec que és bàsica: la necessitat de canvi deguda als propis límits del planeta i als límits de la condició humana.

En primer lloc, parlarem dels límits d’allò que ens ofereix el propi planeta; des de la revolució industrial ençà, la certesa de la generació de malalties i de riscos per a la població causades per les emissions que generem a la nostra atmosfera, ha provocat canvis a la natura que esdevenen perillosos per a la població: el canvi climàtic, generat per les emissions que produïm, etc. Partint d’una visió en la que els recursos se suposaven il·limitats es podia entendre, però avui veiem com no és així, doncs estem al punt en que esdevé el límit.

Aquests fets no distingeixen entre rics i pobres, ni entre nord i sud... esdevenen a tot el planeta, als Estats Units, a Europa, a Àsia.. Un canvi climàtic, que no entén de desigualtats socials i culturals, és per a tots i afecta al conjunt de la població.

En segon lloc, els recursos tecnològics i científics, que fan possible que cada dia puguem avançar en la línia de poder tenir més mitjans per al guariment de les persones, en les seves malalties, i que a voltes, a llocs determinats no poden arribar, o algú no vol que hi arribin per la cobdícia de l’opulència. Però actualment, resulta que epidèmies dels països pobres, arriben quotidianament als països rics, simplement pel fet que ja estem en un model en el qual l’economia mundial ha esdevingut globalitzada, amb la qual cosa tot allò bo i allò dolent s’intercomunica, i per tant les afectacions tampoc no saben de països rics o pobres. Amb tot els recursos sí que s’esmercen en l’espai tradicionalment ric i opressor, gastant quantitats immenses de recursos per solucionar problemes de salut que, amb un sistema més igualitari i preventiu a escala global, segurament es podrien estalviar molts diners, i allò més important, molt patiment i morts.

Aquests són dos exemples concrets del que passa en el món en que vivim però, que ens demostren clarament que aquest model és perniciós per si mateix i està al límit del que és suportable. Des d’aquests dos punts de vista plantejats com a exemple, es demostra que avui el planeta no es pot permetre per més temps aquesta situació, cal refer el sistema de relacions mundials en tots els sentits, cal un reequilibri imprescindible per a la sostenibilitat del sistema, així com per a la convivència cultural i social i el que per a mi és més important, cadascun dels éssers vius que tenim el privilegi de poder gaudir i viure en aquest planeta hem de fer-ne us, de tal forma que puguem viure en un equilibri estable i a la vegada sostenible.

Cal que el privilegi sigui per a tots, i que siguem capaços de deixar aquest món una mica millor del que ens l’hem trobat; per això si o si, cal que totes les persones cultivem molt més la generositat envers els altres i siguem capaços d’adequar el nostre sistema de vida a allò que és sostenible i just per a tots.

Aquest és doncs un nou paradigma en el qual, el decreixement no necessàriament implica viure amb menys qualitat, sinó que la qualitat de vida i els recursos esdevinguin igualitaris per a totes les persones.

No calen segons quines coses, un simple exemple en el món de l’opulència il·limitada: els llums, tots els d’una casa, o els d’una oficina han d’estar oberts per demostrar no sé què, quan en zones determinades del món amb prou feina poden tenir un carbur encès? No seria millor que tothom pogués gaudir de la il·luminació necessària? És un simple exemple, en podríem posar  moltíssims més sobre el menjar, els medicaments, la vivenda, la roba... però no és necessari, queda clar que el benestar no passa pel malbaratament, sinó per l’ús responsable i coherent dels recursos, on tots en puguem gaudir i no provocar que en comptes de fer créixer el món, el destruïm per la vanitat i la cobdícia d’uns quants.

Conseqüentment, el nou paradigma ha d’esdevenir a partir de la reflexió generosa i les accions que, si o si, s’han d’implementar en aquest món, si volem la continuïtat del privilegi de viure en ell en un futur.

La meva visió en aquest sentit vol ser optimista, les evidencies són més clares cada dia, i aquest canvi de paradigma és un procés que moltes persones ja hem començat, i tant de bo per a tots que no tingui aturador.

El més important: deixar un llegat sostenible (III)

Com ja hem anunciat en articles anteriors, parlar del decreixement en un dels models existents en el nostre planeta, implica pensar i repensar per tal d’actuar conseqüentment, per tal de llegar als nostres progenitors un planeta viu, sostenible i just en tota la seva dimensió, on l’equilibri de l’ús dels recursos bàsics i fonamentals per a una vida digna de tots els habitants, sigui justa i equitativa, on no sigui possible que un tant per cent de població usi i malbarati sovint els recursos que són de tots, quan per l’altra banda una quantitat ingent de persones viuen i moren en la lluita per a la supervivència.

És per això que indiscutiblement, cal un nou paradigma, que permeti que, allò que produeix i reprodueix la terra, més allò que els avenços tecnològics i científics ens han aportat en ell transcurs i l’evolució de la vida i la humanitat en aquest planeta, ens permeti a TOTS, pel sol fet de ser persones, poder viure amb dignitat i a la vegada amb els recursos necessaris per a un desenvolupament el més adequat possible. És per tot això, que si volem deixar un món millor i més habitable per als nostres fills i nets, cal redefinir el tipus  de relacions comercials, econòmiques, tecnològiques... per tal que la gran riquesa d’aquest planeta sigui útil i equilibrada en totes les parts del món i entre tots els éssers vius.

És evident que aquest plantejament implica un canvi molt profund de mentalitat, de relacions d’uns envers els altres, i a la vegada la pèrdua d’uns privilegis injustos, que ha portat l’evolució humana i que s’han fet més grans des de la modernitat i el creixement i expansió del que ha estat la revolució industrial.

Avui estem vivint una nova fase, una revolució tecnològica, que tal vegada pot ser útil pel canvi de paradigma al que aquí ens estem referint, que a la vegada implica necessàriament un canvi, també revolucionari, des dels punt de vista cultural, social, energètic... i una visió del món que respongui, d’una manera més adequada a un sistema de relacions justes, equilibrades i sostenibles. I tot això malgrat la complicació que implica el decreixement, en un model de vida opulent, envers un model més igualitari en els drets i en la vida quotidiana de tota la població.

La civilització de la justícia en majúscula

Les persones, en el seu estat més íntim en l’àmbit de la reflexió profunda, a vegades mística o religiosa, o en aquelles preguntes que a voltes els filòsofs s’han fet i que les persones en moments determinats ens fem també, donem respostes adequades segons la nostra visió del món, que un cop feta la reflexió intima, no esdevé coherent amb el nostre tarannà quotidià.

Qui no ha pensat més d’una vegada, que el món no necessita gastar tant petroli sinó més amor, més amabilitat, més comprensió... i que el que ens cal es alliberar-nos de la nostra cobdícia, d’allò que ens separa dels demés i pensar en que tothom pugui viure amb dignitat?

Avui tenim milions de persones que passen gana, persones en risc de mort, persones que no tenen casa ni roba... milers de persones malaltes per a les que la societat i la ciència tenen remeis, però que no tenen els recursos per poder accedir a la curació... i són persones exactament iguals que nosaltres. Això és el que està passant en aquest món, en el nostre planeta; no podem passar-ho per alt, no podem ser indiferents, ni mirar cap un altre costat, com si això no anés amb nosaltres. Nosaltres som part de tot això i hem de fer el possible encara que sigui poc i suposi un repte difícil, poder redefinir el sistema de relacions en el qual aquestes situacions no siguin possibles en un futur no gaire llunyà. Aquesta reflexió que cada dia, estic segur que més gent es fa, cal que esdevingui una forma de fer, que faci possible aquest canvi de paradigma i d’una forma o d’altre ens permeti tendir a un món simplement més just.

DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (II)

Un enfoc vers la sostenibilitat global

No hi ha dubte que que el nou paradigma que cal vestir es el de una visió olistica i global el la qual el concepte sostenibilitat sigui la base d’aquest nou enfoc. Per això cal que tots puguem participar d’un model on els límits del creixement i els límits de l’ús dels recursos globals permetin un manteniment dels equilibris globals i dels equilibris de benestar per a tots els habitants d’aquest nostre planeta.

Per fer això es imprescindible començar a pensar i viure des d’un altra perspectiva en la qual el creixement il·limitat no sigui el preponderant com ho ha estat fins ara, en el mon occidental. Sinó que cal pensar en aquest espai del mon i aquesta cultura en un visió de qualitat de vida ponderada  als nous paradigmes que es poden expressar en la línia de consumir i utilitzar allò que veritablement ens es necessari per al benestar no allò que en l’antiga visió de l’opulència, semblava que si no teníem mes i el millor no eren res, no érem  o no estàvem a l’altura de les circumstancies. Ara  el nou paradigma te que venir donat per que les circumstancies ens donen la possibilitat de tenir i ésser allò que som i podem tenir, allò que no aparenta però que es i que al mateix temps ens permet gaudir a mes de tot el que ens es necessari. Amb  el respecte imprescindible a l’ecosistema global i allò que la terra ens pot subministrar sense explotació il·limitada dels recursos amb la visió de cercar allò que a la terra es renova, allò que la terra reprodueix.

En aquest sentit avui tenim la gran sort de que el coneixement i la investigació ens esta portant a descobriments que poden permetre aquest canvi de paradigma en el que el consum sigui el necessari, sigui respectuós, sigui renovable per la pròpia naturalesa de la terra i que totes les persones puguin gaudir de l’energia vital, el menjar necessari, l’aigua necessària, el sostre adequat en cada racó del planeta en funció del clima, i que els mitjans de producció i transports de productes siguin respectuosos i avançats tecnològicament, en definitiva un sistema global sostenible, saludable, amable i respectuós amb tot allò que és viu i es sustenta en el nostre planeta i que tendeix a la  felicitat i la llum esdevingui el nou paradigma.

La lluita per l’equilibri

Tot això en porta a una lluita de canvi de mentalitat de canvi de model, on caldrà fer evident i demostrar que el respecte al que som i on som esdevingui quelcom compartit per cada cop mes habitats d’aquesta nostra terra. Hi ha fets que ens estan ajudant en aquest sentit, aquest tenen a veure amb les evidencies d’allò insostenible del model que em viscut fins avui amb desigualtat socials que esdevenen mes que injustes humanament parlant, que esdevenen ferides a la natura irreparables, i que aquesta ens dona avisos indiscutibles de que seguir per aquest camí no es possible i que te conseqüències en les que tots i tothom i perdem, el canvi climàtic n’és un d’aquest siptomes que ens ha de fer pensar a tots en un nou model en un nou paradigma, que pugui permetre deixar una terra vivible  als nostres hereus.

Hi ha agut mals que seran irreparables per a persones concretes, per a cultures concretes, per ferides fetes a la terra, amb tot però avui podem i em de canviar el paradigma per tal de poder equilibrar l’existència humana en aquesta terra i això implica necessàriament parlar de decreixement per a uns i un cert creixement per a molts.

DEL CREIXEMENT IL.LIMITAT AL DECREIXEMENT SOSTENIBLE (I)

Una mica d’història

Parlar avui de decreixement no es una novetat, avanç però crec que cal fer una mica d’història de l’evolució de la humanitat.

Es clar que les persones des de els neardentals hem anat desenvolupant tècniques i tecnologies que han permès grans canvis en la pròpia vida humana, des de el descobriment del foc, a la roda, a l’agricultura,... amb tot però hi ha un moment en el qual es desenvolupen tecnologies que permeten l’ús intensiu de matèries primeres i de la seva transformació en bens de consum, estem parlant de la revolució industrial, es en aquest moment en que es disparen els descobriments i l’aplicabilitat d’aquest i amb el pas del temps (200anys) de manera mes que exponencial, fins arribar als nostres dies,

Aquesta progressió exponencial a esdevingut un model de civilització i societat on el pensament preponderant ha estat el de més millor, sempre mes en definitiva l’anomenada societat de l’opulència, on mes enllà d’utilitzar els recursos i eines necessaris per al confort i benestar, s’ha basat en el tenir i tenir. Ara be no a tots els racons del mon, ni totes les persones del mon, aquest es un sistema global absolutament desigual, i si em permeteu absolutament fora de qualsevulla sentit mínim de la justícia humana, on per una banda s’ha estructurat un primer mon d’opulència (tampoc per a tothom), on la creença imperant es el de que els recursos del planeta i la força de treball son il·limitats, i per altra banda un tercer mon on les persones viuen (encara avui) al límit de la subsistència.

Una contraposició realment poc mereixedora de dir-nos un mon civilitzat.

Avui però, ens estem adonant de com es aquest mon en que vivim tant a nivell humà, com a nivell del que realment pot sostenir, i dels seus propis límits, tot es limitat, els recursos son limitats, no tot es possible, les desigualtats humanes tenen conseqüències socials,... Es per tot això que a principis dels anys 2000 es va començar una reflexió, en relació a aquest paradigma imperant, vers la seva incapacitat de ésser sostenible i perdurable en el temps i en propers generacions dels humans. I sorgeixen veus, que reflexe’n la necessitat d’un canvi de paradigma, i que esta prenent cos en els darrers anys, i que tot hi ser controvertit, el nivell de sensibilitat que s’està generant es ja poc despreciable per les classes dominats i poderoses d’aquesta època de l’opulència.

Un canvi de paradigma pendent i controvertit

I sí estic convençut de que estem d’avant d’un canvi de model, de paradigma de les relacions socioeconomiques a nivell global, es possible que massa tard, ja s’ha fet molt de mal al sistema físic de la nostra casa comuna, ja ha patit i ha patit massa gent, masses persones, la injustícia majúscula que ha operat el sistema imperant! Amb tot, però, mai es massa tat pel canvi de model, si aquest pot permetre un cert repartiment del benestar i de la justícia social i el respecte al medi, aquest medi sobre explotat que amb la seva energia ens pot donar un futur millor, per als seus moradors.

Si, crec des de una visió d’un cert optimisme, que malgrat estar a l’inici d’una frontera de canvi, on lògicament existeixen les resistències pròpies d’aquests, que sense adonar-se o si, volen el manteniment de l’estausquo. I per altra banda d’aquells que cada dia que passa, veiem la necessitat d’aquest canvi de paradigma, es adir els que defensem i ens anem convencent que s’ha arribat a un punt en que les coses necessàriament han de canviar, que la felicitat no be donada per l’opulència, pel tenir, sinó pel SER tal i com ja anunciava l’Eric From, i ser amb allò que es necessari, allò que ens es proper, allò que ens fa més iguals, allò que permet la regeneració dels fruits de la terra. Allò que permetrà la perdurabilitat de la vida a la terra amb mes i millor qualitat de vida per al conjunt dels seus habitants.

Transports de mercaderies (aeri, ferroviari, per carretera) VI

Avui, ens endinsarem en un dels aspectes més complexos de la mobilitat, en concret el transport de bens i mercaderies dins d’un món globalitzat, un model que necessàriament, implica una quantitat impressionant de desplaçaments de bens. Un simple producte que podem trobar a la botiga del costat de casa, pot incloure parts d’ell mateix fabricades en diferents parts del món, incloses les seves matèries primeres, sempre en resposta a l’interès del mercat i dels costos econòmics per a la seva producció. Prescindint dels costos que generin la seva petjada ecològica i mediambiental.

Un món globalitzat, en el qual estem immersos, on a tot arreu es pot trobat quasi bé els mateixos productes, les mateixes marques comercials (grans corporacions), que imposen amb tots els seus mitjans a l’abast, l’homogeneïtzació dels productes i serveis, per a tot el món. Aquest model, que és l’imperant avui, implica una ingent quantitat de desplaçaments de mercaderies arreu del món. I amb quins mitjans de transport? Doncs amb tots els disponibles: avions, vaixells, trens i camions.

És evident que no tots deixen la mateixa petjada ecològica, però molt sovint aquest no és el tema que es té en compte, el que es té present, és l’interès econòmic i els costos d’aquest transport, així si cal velocitat per a l’ensamblatge d’un producte determinat, aquest es farà amb transport aeri, si el que cal és transportar grans quantitats de matèria primera (petroli...), o bé de productes prèviament muntats (cotxes...), els mitjans utilitzats seran els transports marítims i/o els ferrocarrils; o bé quan les infraestructures ferroviàries no existeixen com més endavant comentarem, utilitzarem el mitjà menys sostenible i més car, el transport per carretera.

Un exemple que crec, que donada la situació global pot ser interessant remarcar, és l’exemple d’on estem vivint, resulta que l’anomenat arc mediterrani, gran productor de productes finals per a la industria de l’automòbil i d’altres productes industrials, i a més ben considerat pels seus nivells de producció i exportació de diferents productes, a dia d’avui no està connectat amb els mercats europeus, principals consumidors d’aquest productes, per mitjans de transport que puguin ser més eficients i amb menys petjada ecològica, com pot ser el transport ferroviari. El famós corredor del mediterrani, avui encara no existeix, amb la qual cosa, cal anar a cercar altres mitjans de transport molt més contaminats, més cars per al desplaçament dels productes, alhora que amb més impacte mediambiental, social i de seguretat per al territori, com pot ser el transport per carretera amb camions de gran tonatge. Aquest és un model de país, que no ha estat capaç de crear les infraestructures necessàries per al trasllat de les seves mercaderies, la qual cosa més enllà de l’àmbit mediambiental i de la manca de sostenibilitat del sistema, implica necessàriament menys competitivitat d’aquest model industrial, en relació a d’altres zones del propi mercat europeu.

Crec però que en aquests moments, està succeint quelcom d’interessant, s’està observant que la ineficiència del sistema de transports, resta competitivitat als productes i en alguns casos, de tal manera que aquelles produccions de proximitat, que es realitzaven abans del procés de globalització massiu, i que eren les produccions fetes el més a prop possible del lloc de consum, descolonitzats als anys 80 i 90 del segle passat, avui inicia una tendència de re localització, on entre d’altres element del procés, també hi estan implicats els processos de transport.

Hi ha també, un element que ens està caracteritzant a dia d’avui, i que són una Redefinició en les propostes de consum dels propis consumidors, on la teoria d’aproximació del producte final en la seva elaboració, sigui localitzada a prop del punt del seu consum, això passa amb productes de consum quotidià (l’alimentació, per posar un exemple). Però també, hi ha possibilitats realistes  en la producció de bens energètics, avui podem parlar en un altre extrem de la producció d’energia, el més propera possible als qui la consumiran (de totes maneres cal dir que per una banda tenim les tecnologies i la voluntat de molts ciutadans, i per l’altra el que com sempre han estat les legislacions que ho facilitin).

En tot cas, el que estem vivint avui, crec que té a veure per una banda amb models que canvien a una velocitat extraordinària i per altra amb legislacions que no són capaces d’adaptar-se a la velocitat de funcionament del món i els seus avenços tecnològics, ni tampoc amb els conceptuals de la societat i de la ciutadania. Tenim un greu problema amb les polítiques dels estats, que més aviat defensen uns interessos desfasats, amb poca visió de futur, en el més ampli sentit del terme, que no s’impliquen en les infraestructures, que podrien ajudar a fer un canvi significatiu per al model i encara estan encallats en models ja superats avui.

Transport privat (cotxes, motos, bicicletes... ) V

Avui, parlarem del model de transport més utilitzat a les zones de més aglomeració de persones en el món, les àrees urbanes i les grans metròpolis. És a dir, allà on més capacitat d’utilització dels transports públics hi ha, són els llocs on més s’utilitza el transport privat, és a dir els cotxes, les motos i en alguns llocs les bicicletes.

Aquest és un, entre d’altres motius, de que les grans metròpolis esdevinguin les zones més contaminades i més contaminants del món.

Per centrar-nos en el tema d’avui, començarem parlant del cotxe, aquest ha estat l’artefacte inventat pels humans que ha donat més elements de prestigi social, de demostració de poder, de capacitat econòmica i alhora, ha estat quelcom en constant evolució. Prescindint en moltes ocasions de les seves conseqüències mediambientals i socials.

Des de l’època dels seixantes del segle passat fins ara, el creixement d’aquest model de transport ha estat exponencial a nivell global, era l’època del pensament que els recursos eren il·limitats, tant és així, que les tecnologies inventades en aquest període de temps i fins hi tot abans, podien permetre una mobilitat privada menys malbaratadora de recursos però, ni tant sols es considerava; elements que avui es presenten com a innovacions tecnològiques i que ja eren aplicables en aquest període de boom del vehicle privat com el start stop, els cotxes elèctrics...

Ara però tots sabem que els recursos són limitats i les pròpies grans corporacions estan fent esforços d’innovació tecnològica per tal que aquests vehicles siguin menys contaminats, menys cars de mantenir, que consumeixin menys energia fòssil... En definitiva, arribats a un punt de quasi col·lapse dels recursos energètics i de la contaminació atmosfèrica, sembla que “algú” decideix que hi ha altres formes de transport i mobilitat, benvingut sigui!

Avui, tendim pel bé de tots i del planeta, a cercar formes més racionals de transport, vehicles menys contaminants, més reciclables, més eficients energèticament... Amb tot però, cal desmitificar l’estatus social que encara pot representar la tinença de vehicles privats i pensar en aquells models de mobilitat que són més sostenibles a les grans conurbacions, com pot ser l’ús dels transports d’ús públic i massiu com ja hem parlat en d’altres articles.

Un fenomen interessant avui, és el de l’ús de les bicicletes també a la ciutat, per sort els governants s’han adonat que fins i tot aquest model en zones determinades de les grans ciutats poden competir, en eficiència i rapidesa amb els transports públics, com pot ser el bus i el metro, és per aquest motiu i per l’elevat grau de consciència global, que avui s’estan imposant models de transport anteriors al boom del vehicle privat.

En conclusió cal seguir en la línia d’avançar cap a un model de transport privat molt més eficient i per sort les tendències actuals desprès de veure l’insostenibilitat del sistema, per part dels usuaris (en la majoria dels casos), dels governants i de les corporacions, sembla que podrem tenir un futur més sostenible en aquest aspecte i crec que d’una vegada per totes cal desmitificar els vehicles privats com a exponents d’estatus social i econòmic, una simple bicicleta a voltes ens porta d’un lloc a l’altre de manera més ràpida i gens contaminant.

Mobilitat sostenible (IV) Altres transports públics (bus, taxi, bicing,..)

Un àmbit importantissim de la mobilitat obligada és aquella de curt i mig recorregut en l’àmbit urbà i metropolità, en aquest article parlarem del transport per vies urbanes i interurbanes des de l’àmbit del que serien els transports públics, és a dir les línies d’autobús, el metro, els taxis i el bicing, d’incorporació relativament recent en algunes ciutats.

El transport públic urbà i interurbà, genera la major part dels desplaçaments de les persones en la vida quotidiana, per anar al treball, les compres, l’oci, l’escola... és per aquest motiu, que en grans conglomerats urbans, ja fa forces anys que es treballa i s’aposta pel transport públic en comptes del privat. Gràcies a aquesta aposta de moltes ciutats, el nivell d’eficiència d’aquests transports ha tingut una projecció ascendent i podem veure exemples de ciutats en les que només és possible accedir als centres urbans per mitjà d’aquest tipus de transports col·lectius, evitant d’aquesta manera congestions, contaminació, rapidesa en l’accés i fins i tot resultats econòmics positius per als propis usuaris.

En aquest, sentit dir que quasi bé per una qüestió de col·lapse i per tal d’evitar-lo s’han pres mesures força interessants en ciutat mitjanes i grans, com pot ser l’ús recent del bicing per a trajectes relativament curts a l’interior de la ciutat,  que amb contaminació zero resulta ser un mitja àgil, ràpid i a la vegada saludable per als propis usuaris.

El problema ara esdevé en els trajectes interurbans, on els sistemes públics no són suficientment eficaços, connectant de forma eficient tota l’àrea de la metròpolis. I aquí és des de el meu punt de vista, on cal continuar fent grans esforços per tal de cobrir tota la demanda interurbana amb mitjans de transport eficients, econòmics i ràpids.

El creixement dels sistemes de transport integrat amb metro i bus, tant intern a la ciutat com a la seva àrea metropolitana, fan cada cop més interessant aquesta opció per a l’usuari, al mateix temps que baixa els límits de pol·lució a partir de la disminució del gran nombre de vehicles de motor d’explosió a la gran ciutat. Amb tot, crec que cal avançar molt i molt més, i seguir exemples d’èxit d’algunes ciutats on les xarxes publiques són tan eficients que és absolutament dissuasiu l’ús dels vehicles privats a la ciutat.

En aquest apartat crec que val la pena dir també que els sistemes com els metros i tramvies, que són sistemes molt eficients des del punt de vista de la quantitat i capacitat de mobilització de persones en aquestes àrees, tenen una singularitat que cal destacar i és el seu consum d’energia elèctrica, la qual cosa els fa molt més sostenibles mediambientalment, tant pel que fa al tipus de consum  energètic, com pel que fa les seves emissions.

Cal destacar aquí també un canvi de molt valor mediambiental, com és el de la transformació dels autobusos urbans i en alguns casos també els interurbans, amb sistemes de propulsió cada cop més respectuosos amb el medi, amb la tendència a evitar les emissions de partícules contaminats (autobusos elèctrics, amb gas, i actualment experimentals amb hidrogen entre d’altres). En aquest sentit també podem parlar del taxi que com a mitjà públic de transport en zones determinades de la ciutat apareix cada cop més amb motors híbrids i fins i tot elèctrics el que pot resultar un avenç molt eficient en aquest espai.

En definitiva, la ciutat tendeix o ha de tendir a ser un espai lliure de fum i de contaminació provinent dels vehicles motoritzats amb combustibles fòssils i s’ha de transformar en un espai d’ús del transport públic, eficient i                                                                                                                                                                             mediambientalment respectuós, amb tots els sistemes de mobilitat interna a les ciutats, per això cal una més gran aposta de les autoritats locals per potenciar aquest tipus de mobilitat, i és necessari que l’usuari tingui la possibilitat real de fer us d’aquests sistemes de transport en benefici de tots i del planeta, pensem que la generació de contaminants indesitjats per a l’atmosfera es generen fonamentalment a les grans conurbacions urbanes del planeta.

Mobilitat sostenible (III Transport marítim de passatgers)

 

En aquest tercer article de la seqüència en relació a la mobilitat sostenible ens endinsarem en el mon de l’ús del transport marítim de persones, ja que reservem el transport de mercaderies per mar per un altre article que farem en altres edicions de la revista.

El transport i l’ús de les vies marítimes es potser un dels sistemes de comunicació de llarg recorregut mes antics de l’historia de l’humanitat.

No mes cal anar a l’és èpoques de l’antiguitat grega i romana i la seva expansió colonitzadora de territoris en l’àmbit de la mediterrània, on els vaixells varen ser una de les eines d’aquella expansió colonitzadora.

En l’època medieval podem veure com la descoberta de nous territoris i el trasllat de persones es feia per vies marítimes. En tot cas i ara i entrant en el que es el nostre interès pel que fa a la situació actual i des de una visió mediambiental i de sostenibilitat, podem veure com aquest mitja de transport s’ha transformat d’un mitja, que inicialment depenia de la força dels vents i la força humana (moltes vegades esclaus) a un força gens sostenible a partir del descobriment de les turbines de vapor i posteriorment dels grans motors de fueloil, que ens han portat fins al dia d’avui.

Avui i donada la competència d’altres mitjans de transport col·lectiu com son els aeris, les línies de transport de persones per via marítima s’han transformat fonamentalment en transport turístic amb l’arribada del creuers cada cop mes en voga i amb vaixells més grans, amb capacitat per transportar quantitats ingents de persones per zones turístiques del mon.

Si que hi ha zones on les línies regulars de transport de persones via marítima son importants, per traslladar persones i els seus automòbils a illes determinades i també per el creuament de vadies que d’altra forma implicarien grans despeses de combustibles fetes amb altres mitjans.

Amb tot podem dir que aquest mitja de transport de grans capacitats poden ser d’alt impacte mediambiental per als mars i oceans on circulen però al mateix temps l’impacte cada dia esdevé mes gran per la quantitat d’aquest grans vaixells, tot i que a l’hora les normatives internacionals de transport marítim i els avenços tecnològics facin que proporcionalment els impactes mediambientals puguin ser cada cop més respectuosos amb el seu mitja,

Un altre element que te a veure amb l’ús del mar com a zona d’esbarjo amb embarcacions lleugeres que per la seva quantitat també es un factor que durant molts anys ha estat molt  i molt contaminant per a les aigües costaneres, amb tot i volent ser optimista crec que el nivell de conscienciació, les legislacions, i la sensibilització dels usuaris d’aquest tipus d’embarcacions cada cop podem observar un us mes racionalitzat i avançat tecnològicament que fa que puguem ser optimistes en el seu us, tot incloent-hi les embarcacions a vela, sistemes de generació d’energia elèctrica per a l’ús de vaixells a partir de la energia eòlica, i les plaques fotobolaiques.

Així dons podem concloure  que la el transport marítim en general (parlarem en altres revistes de l’impacte del transport de mercaderies) ha estat ens els dos darrers segles un sistema eficient però a la vegada molt degradant per al medi marítim i els seus ecosistemes naturals, el punt al que em arribat si pensem en el conjunt del sistemes de mobilitat marítima es que l’abús que aquest sistemes de transport han fet de l’aparent immensitat del mar i de les seves capacitats de regeneració, fan que avui tinguem necessàriament de repensar el sistema, sobretot aplicant en aquest model de transport que pot ser eficient i útil en un sistema  més evolucionat tecnològicament i que permetent la compatibilitat  d’usos i el respecte pels ecosistemes marítims.

 

Mobilitat sostenible (II Transport ferroviari)

En relació al transport ferroviari, aquest és un sistema col·lectiu de comunicacions amb una alta implementació a nivell mundial, que ha fet uns avenços extraordinaris en la seva curta història, passant de les locomotores de carbó, a les de gasoil i finalment a les elèctriques; avui podem dir que en el món occidental, la font d’energia més important en aquest model de transport, és l’electricitat, tot i que aquesta, encara no té avui el seu punt de partida en les energies renovables i per tant, el tema no és tant l’eficàcia del transport ferroviari en si, sinó el model energètic dels diferents països; amb tot però, estem parlant d’un model que permet un alt nivell d’eficiència i d’estalvi de recursos, en temps i emissions contaminants força interessant, a més de ser un model que s’adequa perfectament a diferents necessitats, les de les comunicacions de proximitat i les de mitja i llarga distància amb alta velocitat.

En aquest sentit, crec que cal una aposta molt més ferma per part dels diferents  estats en aquest sentit i en aquest model, ja que ens permet grans volums de persones desplaçades i comunicades, amb un alt nivell de competitivitat; amb tot però, les mancances venen donades per la insuficiència de xarxes interconnectades, que puguin cobrir amb més eficiència la demanda potencial.

El països que varen fer aquesta opció ja fa uns quants anys, Holanda, Alemanya i en general els països del centre i nord d’Europa així com Amèrica del nord, estan avui en una molt millor posició pel que fa el respecte mediambiental i també en la qualitat dels serveis de transport públic de masses que la resta de països.

Seguint amb el fil del transport ferroviari, cal tenir present el transport intern dins les ciutats, com poden ser els metros i els tramvies, que permeten junt amb els autobusos, poder cercar la màxima eficiència en la mobilitat urbana i interurbana, fent que si les xarxes intermodals de transports són suficientment adequades, puguin respondre a la demanda ciutadana d’una forma bastant sostenible.

En conseqüència, crec que calen dos elements importants a millorar pel que fa el transport públic en general, per una banda la millora en la producció de l’energia elèctrica que aquests consumeixen, i per altra banda, la creació de xarxes intermodals, que cobreixin realment totes les necessitats de desplaçament, tant interns o urbans com de més llarg abast.

Per últim, remarcar la importància d’altres serveis públics de proximitat també, com autobusos i taxis, cada cop més eficients i menys contaminant però, aquest aspecte serà abordat en l’àmbit dels vehicles eficients.

Com a punt final, avui sento que els models de les diferents línies d’investigació, les tecnologies, les logístiques de les estructures del transport... estan aproximant-se a la seva maduració, tot i que com hem dit anteriorment, cada dia que passa són masses les tones de CO2 que estem emetent a l’atmosfera per tal de donar sortida a la gran demanda de mobilitat d’avui, i aquest és un tema que potser, també l’hauríem de repensar.

MOBILITAT SOSTENIBLE (I)

Parlar de mobilitat sostenible avui, és quelcom imprescindible a l’hora d’avaluar i preservar el sistema ambiental del conjunt del nostre planeta. La mobilitat de persones i mercaderies en un món globalitzat, com ho és el nostre, genera un dels impactes més potents al nostre medi ambient, és per això que es fa imprescindible una reflexió sobre la qüestió.

Hi ha diferents variables a observar, la generació de residus a l’atmosfera i per tant la seva contaminació, amb conseqüències directes a la vida en el planeta, l’efecte hivernacle i les seves conseqüències, com són les partícules que afecten directament les persones en la seva salut, l’escalfament del planeta i les seves conseqüències en el canvi climàtic, la generació de residus dels propis mitjans de transport i en conseqüència les seves dificultats de reciclatge, etc.

Amb tot i abans d’entrar en concreció, cal dir que el nivell de consciència general, cada cop és més elevat, si més no en els països més desenvolupats o en vies emergents i en conseqüència estem fent passos, encara que tímids, que ens donen una escletxa d’esperança, malgrat molts pensem que estem arribant tard, tot i tenir ja, des de fa anys algunes alternatives que ens haguessin pogut estalviat algunes de les evidències que avui estem patint a nivell global: el canvi climàtic, la ineficiència d’alguns processos productius, la ineficàcia dels sistemes de mobilitat de les persones, amb grans pèrdues de temps per executar les diferents tasques...

Donada la importància i complexitat d’aquesta qüestió, i tenint en compte les limitacions d’espai, em proposo l’anàlisi en diferents articles, en els que veurem diferents aspectes: el transport públic de persones, que farem en aquest primer article, en una primera part. I en la següent. El transport privat que veurem en un proper article i finalment el transport marítim tant de persones com de mercaderies i el sistema global de producció de bens i serveis.

Quan ens referim al transport de persones, en la vessant pública ens referim al transport aeri, el transport marítim, als sistemes ferroviaris i al transport públic col·lectiu per carretera (autobusos, taxis...).

Pel que fa el transport aeri, en els darrers 30 anys aquest ha significat un sistema de modernitat i rapidesa, amb el que s’ha interconnectat el món per mitjà de grans rutes intercontinentals, continentals i vols domèstics, cosa que per una banda sembla molt interessant, pel que fa la comoditat i capacitat de connexió ràpida, entre diferents punts... Però, la pròpia idiosincràsia d’aquest sistema, ha implicat un dels graus de contaminació més brutals, en quant a la despesa energètica necessària, per realitzar aquest servei i per altra banda la conseqüent emissió de partícules contaminats a l’atmosfera. Avui, s’està treballant en la línia de nous avions, amb millors tecnologies, que redueixin aquests nivells d’emissions així com de consums, alhora de fer més eficients els aparells, de tal forma que amb menys combustible puguin transportar més quantitat de persones i mercaderies; en aquest sentit, pot haver-hi un punt d’optimisme, malgrat ser aquest un transport on la ràtio per persona transportada respecte als quilometres fets, sigui dels més contaminants.

A més de ser un model de transport, que per la seva velocitat a nivell de trajectes de llarga durada sigui difícilment reemplaçable; pel que fa a les petites i mitjanes distàncies, sí que s’ha demostrat que les connexions ferroviàries poden ser i són una alternativa més sostenible mediambientalment, fins i tot més competitives; tenim l’exemple del tren d’alta velocitat de Barcelona-Madrid o Paris-Lió, on per eficàcia i comoditat pel passatger, ha tret de forma considerable quota de mercat al transport aeri en aquests itineraris, tot i que amb això no vull dir que sigui la “panacea” però, sí una millora substancial, sempre en el supòsit, que l’energia elèctrica necessària per aquest sistema de transport sigui generada amb energies renovables. Per altra banda, el sector aeronàutic, sabedor d’aquesta realitat, està en la línia d’investigació en I+D per tal de cercar nous combustibles que puguin permetre el manteniment i la sostenibilitat del sistema aeri mundial; amb tot, pel volum que representa avui el tràfic aeri mundial, el repte en la velocitat d’implementació de les actuals investigacions, esdevé crucial i urgent, molt urgent.

En relació al transport ferroviari, aquest és un sistema col·lectiu de comunicacions amb una alta implementació a nivell mundial, que ha fet uns avenços extraordinaris en la seva curta història, passant de les locomotores de carbó, a les de gasoil i finalment a les elèctriques; avui podem dir que en el món occidental, la font d’energia més important en aquest model de transport, és l’electricitat, tot i que aquesta, encara no té avui el seu punt de partida en les renovables i per tant, el tema no és tant l’eficàcia del transport ferroviari en si, sinó el model energètic dels diferents països; amb tot però, estem parlant d’un model que permet un alt nivell d’eficiència i d’estalvi de recursos, en temps i emissions contaminants força interessant, a més de ser un model que s’adequa perfectament a diferents necessitats, les de les comunicacions de proximitat i les de mitja i llarga distància amb alta velocitat.

En aquest sentit, crec que cal una aposta molt més ferma per part dels diferents  estats, en aquest sentit i en aquest model, ja que ens permet grans volums de persones desplaçades i comunicades, amb un alt nivell de competitivitat; amb tot però, les mancances venen donades per la insuficiència de xarxes interconectades, que puguin cobrir amb més eficiència la demanda potencial.

El països que varen fer aquesta opció ja fa uns quants anys, Holanda, Alemanya i en general els països del centre i nord d’Europa així com Amèrica del nord, estan avui en una molt millor posició pel que fa el respecte mediambiental i també en la qualitat dels serveis de transport públic de masses.

Seguint amb el fil del transport ferroviari, cal tenir present el transport intern dins les ciutats, com poden ser els metros i els tramvies, que permeten junt amb els autobusos, poder cercar la màxima eficiència en la mobilitat urbana i interurbana, fent que si les xarxes intermodals de transports són suficientment adequades, puguin respondre a la demanda ciutadana d’una forma bastant sostenible.

En conseqüència, crec que calen dos elements importants a millorar pel que fa el transport públic en general, per una banda la millora en la producció de l’energia elèctrica que aquests consumeixen, i per altra banda, la creació de xarxes intermodals, que cobreixin realment totes les necessitats de desplaçament, tant interns o urbans com de més llarg abast.

Per últim, remarcar la importància d’altres serveis públics de proximitat també, com autobusos i taxis, cada cop més eficients i menys contaminant però, aquest aspecte serà abordat en l’àmbit dels vehicles eficients.

Com a punt final, avui sento que els models de les diferents línies d’investigació, les tecnologies, les logístiques de les estructures del transport... estan aproximant-se a la seva maduració, tot i que com hem dit anteriorment, cada dia que passa són masses les tones de CO2 que estem emetent a l’atmosfera per tal de donar sortida a la gran demanda de mobilitat d’avui, i que potser també l’hauríem de repensar.

Una reflexió al voltant de l’agricultura i l’alimentació ecològica

Aquesta, és una opinió d’algú que, com moltes altres persones, estem en procés de reflexió constant al voltant d’allò que ens incumbeix i d’allò que ens ve condicionat per un sistema de producció agrària i un model de producció alimentària, que alineat amb el sistema de producció capitalista a gran escala, ha esdevingut un modus vivendi generalitzat als països de l’anomenat occident o països rics del nostre planeta. Cal però, veure i analitzar aquelles coses que passen en aquest model productiu:

En primer lloc, una estandardització de productes que, elaborats a gran escala i a voltes controlats per unes poques grans multinacionals, han fet que prevalgui la capacitat productiva i la maximització de la producció en unes escales, que impliquen el màxim rendiment econòmic d’aquestes produccions.

En segon lloc, es tracta d’un model on l’explotació de la terra és absolutament intensiva, amb les conseqüències negatives que aquest fet comporta en el deteriorament del propi bé que significa per ella mateixa.

Tanmateix, s’han d’utilitzar productes determinats (nocius en molts casos), per tal d’assolir dues de les premisses bàsiques d’aquest model productiu, els nivells màxims de productivitat en un espai determinat, així com uns estàndards d’imatge del producte, imposats per pel propi sistema, la qual cosa implica un alt nivell de rebuig de producció que no respon a aquests models (tamany, color...) imposats pel propi sistema i aquelles grans multinacionals que ho controlen tot, al llarg de tot el procés.

Aquesta realitat en la que vivim avui, la podem posar en qüestió perquè no respon exactament a les necessitats alimentàries dels 7.000 milions de persones que habitem aquest planeta, sinó als interessos d’uns grans conglomerats de la indústria alimentària.

Si afegim, des d’una perspectiva de sostenibilitat, la necessitat de cercar sistemes productius en els quals puguem assegurar les necessitats bàsiques creixents de la humanitat, cal pensar de forma urgent en retornar als models productius ecològics i sostenibles mediambientalment, i per sobre de tot, de proximitat; la qual cosa implicarà  necessàriament, un retorn al model productiu en el qual el respecte als propis sistemes naturals de regeneració dels espais productius impliquin més espai per al cultiu mediambientalment sostenible, amb els recursos propis de la terra i amb una premissa bàsica que és la sostenibilitat, on no siguin necessàries grans despeses de transport a llargues distàncies. En definitiva la sostenibilitat de la producció alimentària passa necessàriament per aproximar al màxim nivell, l’espai productiu i el consum d’aquesta producció, amb els mitjans propis i naturals de cadascun dels diferents entorns.

En aquest sentit, penso que cal modificar molts dels paràmetres conceptuals de la producció alimentaria i de la seva indústria, així com el fet d’adequar les diferents legislacions a aquest nou paradigma, tot cercant més la qualitat i sostenibilitat del sistema a les necessitats reals de tota la població, més que als interessos especulatius de la gran indústria, basada en un sistema que s’està constatant com a ineficient i a voltes nociu per a la salut de les persones.

Aquesta reflexió, ens serviria per a d’altres qüestions també vitals pel manteniment sostenible de la població mundial, com pot ser la utilització i gestió racional dels bens naturals escassos, la gestió i consum de l’aigua, o bé la producció i distribució energètica, que està esdevenint també quelcom que es situa actualment als límits del que podem dir que és suportable. Seguint amb aquest exemple, caldria preguntar-se perquè la legislació, en el cas concret del nostre país, dificulta tant la generació d’energia sostenible i renovable, com podria ser la solar fotovoltaica en els propis espais de consum. La resposta és clara, i ens serveix tant pel sistema energètic com pel sistema alimentari, el poder del sistema establert i de les grans companyies impedeixen el desenvolupament de produccions i tecnologies experimentades perquè posen en qüestió els sistemes imperants, malgrat la crisi actual i malgrat les demostracions a petita escala de que una altre forma de produir energia, de gestionar l’aigua i de produir aliments suficients i saludables, és possible.

Per últim, en aquesta reflexió genèrica, no m’agradaria deixar de dir que estem en una crisi no solament econòmica sinó també de valors, amb implicacions globals del sistema capitalista i hegemònic a Occident, amb uns països emergents tant a l’Orient com a Amèrica del sud, que en molts casos, segueixen les mateixes passes que el  sistema que ha imperat. Malgrat tot, la situació crec que està en procés de canvi gràcies a la consciència de moltes persones que a títol individual, així com en petits col·lectius, d’una forma o altre estan demostrant un nou futur en els conceptes relacionats amb la sostenibilitat en aquest planeta i proposant un nou model alternatiu al model imperant en moltes dècades des de la revolució industrial.

Pot ser, aquesta crisi també impliqui i aquest podria ser l’efecte positiu, si és que n’hi ha algun, un canvi de paradigma en el qual realment es produís i s’utilitzés allò que de debò les persones i la humanitat, en el seu conjunt, necessitem per assolir la felicitat,  no basada en el tenir més i més (coses innecessàries i supèrflues), sinó basat en l’ésser i les relacions de respecte humà, així com l’ús adequat i sostenible dels recursos d’aquesta nostra terra. Potser, com ja diuen molts autors, cal un canvi de model en el que tots hi capiguem i tots puguem gaudir d’allò que pot donar la natura, en definitiva un creixement en la globalitat i un decreixement en el que ha estat la opulència innecessària d’unes minories.

M’agradaria ser optimista i veure com creix i es desenvolupa aquest canvi de model, en el qual els tres pilars de la subsistència humana de qualitat, es racionalitzen en una nova línia, en la que assegurem els mitjans de producció alimentària necessaris i de qualitat, respectuosos amb la pròpia naturalesa de la terra que els sosté, més saludables i a l’abast de totes les persones que habitem aquest planeta.

Pep Llop
Publicat a BIOECO ACTUAL maig 2013