Una mica d’història
Parlar avui de decreixement no es una novetat,
avanç però crec que cal fer una mica d’història de l’evolució de la humanitat.
Es clar que les persones des de els neardentals hem
anat desenvolupant tècniques i tecnologies que han permès grans canvis en la
pròpia vida humana, des de el descobriment del foc, a la roda, a
l’agricultura,... amb tot però hi ha un moment en el qual es desenvolupen
tecnologies que permeten l’ús intensiu de matèries primeres i de la seva
transformació en bens de consum, estem parlant de la revolució industrial, es
en aquest moment en que es disparen els descobriments i l’aplicabilitat
d’aquest i amb el pas del temps (200anys) de manera mes que exponencial, fins
arribar als nostres dies,
Aquesta progressió exponencial a esdevingut un
model de civilització i societat on el pensament preponderant ha estat el de
més millor, sempre mes en definitiva l’anomenada societat de l’opulència, on
mes enllà d’utilitzar els recursos i eines necessaris per al confort i
benestar, s’ha basat en el tenir i tenir. Ara be no a tots els racons del mon,
ni totes les persones del mon, aquest es un sistema global absolutament
desigual, i si em permeteu absolutament fora de qualsevulla sentit mínim de la
justícia humana, on per una banda s’ha estructurat un primer mon d’opulència
(tampoc per a tothom), on la creença imperant es el de que els recursos del
planeta i la força de treball son il·limitats, i per altra banda un tercer mon
on les persones viuen (encara avui) al límit de la subsistència.
Una contraposició realment poc mereixedora de
dir-nos un mon civilitzat.
Avui però, ens estem adonant de com es aquest mon
en que vivim tant a nivell humà, com a nivell del que realment pot sostenir, i
dels seus propis límits, tot es limitat, els recursos son limitats, no tot es
possible, les desigualtats humanes tenen conseqüències socials,... Es per tot
això que a principis dels anys 2000 es va començar una reflexió, en relació a
aquest paradigma imperant, vers la seva incapacitat de ésser sostenible i
perdurable en el temps i en propers generacions dels humans. I sorgeixen veus,
que reflexe’n la necessitat d’un canvi de paradigma, i que esta prenent cos en
els darrers anys, i que tot hi ser controvertit, el nivell de sensibilitat que
s’està generant es ja poc despreciable per les classes dominats i poderoses
d’aquesta època de l’opulència.
Un canvi de paradigma pendent i controvertit
I sí estic convençut de que estem d’avant d’un
canvi de model, de paradigma de les relacions socioeconomiques a nivell global,
es possible que massa tard, ja s’ha fet molt de mal al sistema físic de la
nostra casa comuna, ja ha patit i ha patit massa gent, masses persones, la
injustícia majúscula que ha operat el sistema imperant! Amb tot, però, mai es
massa tat pel canvi de model, si aquest pot permetre un cert repartiment del
benestar i de la justícia social i el respecte al medi, aquest medi sobre
explotat que amb la seva energia ens pot donar un futur millor, per als seus
moradors.
Si, crec des de una visió d’un cert optimisme, que
malgrat estar a l’inici d’una frontera de canvi, on lògicament existeixen les
resistències pròpies d’aquests, que sense adonar-se o si, volen el manteniment
de l’estausquo. I per altra banda d’aquells que cada dia que passa, veiem la
necessitat d’aquest canvi de paradigma, es adir els que defensem i ens anem
convencent que s’ha arribat a un punt en que les coses necessàriament han de
canviar, que la felicitat no be donada per l’opulència, pel tenir, sinó pel SER
tal i com ja anunciava l’Eric From, i ser amb allò que es necessari, allò que
ens es proper, allò que ens fa més iguals, allò que permet la regeneració dels
fruits de la terra. Allò que permetrà la perdurabilitat de la vida a la terra
amb mes i millor qualitat de vida per al conjunt dels seus habitants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada