“Solament aquell qui no fa res no comet errors” Joseph Conrad. www.pepllop.com

dilluns, 2 de juny del 2014

Ser o no ser, els límits s’imposen (IV)




Ja per tancar aquesta sèrie de reflexions a l’entorn del nou paradigma del decreixement i la relació justa entre totes les persones que habitem aquest planeta, i més enllà de disquisicions filosòfiques, vull plantejar aquí una qüestió que crec que és bàsica: la necessitat de canvi deguda als propis límits del planeta i als límits de la condició humana.

En primer lloc, parlarem dels límits d’allò que ens ofereix el propi planeta; des de la revolució industrial ençà, la certesa de la generació de malalties i de riscos per a la població causades per les emissions que generem a la nostra atmosfera, ha provocat canvis a la natura que esdevenen perillosos per a la població: el canvi climàtic, generat per les emissions que produïm, etc. Partint d’una visió en la que els recursos se suposaven il·limitats es podia entendre, però avui veiem com no és així, doncs estem al punt en que esdevé el límit.

Aquests fets no distingeixen entre rics i pobres, ni entre nord i sud... esdevenen a tot el planeta, als Estats Units, a Europa, a Àsia.. Un canvi climàtic, que no entén de desigualtats socials i culturals, és per a tots i afecta al conjunt de la població.

En segon lloc, els recursos tecnològics i científics, que fan possible que cada dia puguem avançar en la línia de poder tenir més mitjans per al guariment de les persones, en les seves malalties, i que a voltes, a llocs determinats no poden arribar, o algú no vol que hi arribin per la cobdícia de l’opulència. Però actualment, resulta que epidèmies dels països pobres, arriben quotidianament als països rics, simplement pel fet que ja estem en un model en el qual l’economia mundial ha esdevingut globalitzada, amb la qual cosa tot allò bo i allò dolent s’intercomunica, i per tant les afectacions tampoc no saben de països rics o pobres. Amb tot els recursos sí que s’esmercen en l’espai tradicionalment ric i opressor, gastant quantitats immenses de recursos per solucionar problemes de salut que, amb un sistema més igualitari i preventiu a escala global, segurament es podrien estalviar molts diners, i allò més important, molt patiment i morts.

Aquests són dos exemples concrets del que passa en el món en que vivim però, que ens demostren clarament que aquest model és perniciós per si mateix i està al límit del que és suportable. Des d’aquests dos punts de vista plantejats com a exemple, es demostra que avui el planeta no es pot permetre per més temps aquesta situació, cal refer el sistema de relacions mundials en tots els sentits, cal un reequilibri imprescindible per a la sostenibilitat del sistema, així com per a la convivència cultural i social i el que per a mi és més important, cadascun dels éssers vius que tenim el privilegi de poder gaudir i viure en aquest planeta hem de fer-ne us, de tal forma que puguem viure en un equilibri estable i a la vegada sostenible.

Cal que el privilegi sigui per a tots, i que siguem capaços de deixar aquest món una mica millor del que ens l’hem trobat; per això si o si, cal que totes les persones cultivem molt més la generositat envers els altres i siguem capaços d’adequar el nostre sistema de vida a allò que és sostenible i just per a tots.

Aquest és doncs un nou paradigma en el qual, el decreixement no necessàriament implica viure amb menys qualitat, sinó que la qualitat de vida i els recursos esdevinguin igualitaris per a totes les persones.

No calen segons quines coses, un simple exemple en el món de l’opulència il·limitada: els llums, tots els d’una casa, o els d’una oficina han d’estar oberts per demostrar no sé què, quan en zones determinades del món amb prou feina poden tenir un carbur encès? No seria millor que tothom pogués gaudir de la il·luminació necessària? És un simple exemple, en podríem posar  moltíssims més sobre el menjar, els medicaments, la vivenda, la roba... però no és necessari, queda clar que el benestar no passa pel malbaratament, sinó per l’ús responsable i coherent dels recursos, on tots en puguem gaudir i no provocar que en comptes de fer créixer el món, el destruïm per la vanitat i la cobdícia d’uns quants.

Conseqüentment, el nou paradigma ha d’esdevenir a partir de la reflexió generosa i les accions que, si o si, s’han d’implementar en aquest món, si volem la continuïtat del privilegi de viure en ell en un futur.

La meva visió en aquest sentit vol ser optimista, les evidencies són més clares cada dia, i aquest canvi de paradigma és un procés que moltes persones ja hem començat, i tant de bo per a tots que no tingui aturador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada