Ja per tancar aquesta sèrie de reflexions a
l’entorn del nou paradigma del decreixement i la relació justa entre totes les
persones que habitem aquest planeta, i més enllà de disquisicions filosòfiques,
vull plantejar aquí una qüestió que crec que és bàsica: la necessitat de canvi
deguda als propis límits del planeta i als límits de la condició humana.
En primer lloc, parlarem dels límits d’allò
que ens ofereix el propi planeta; des de la revolució industrial ençà, la
certesa de la generació de malalties i de riscos per a la població causades per
les emissions que generem a la nostra atmosfera, ha provocat canvis a la natura
que esdevenen perillosos per a la població: el canvi climàtic, generat per les
emissions que produïm, etc. Partint d’una visió en la que els recursos se
suposaven il·limitats es podia entendre, però avui veiem com no és així, doncs
estem al punt en que esdevé el límit.
Aquests fets no
distingeixen entre rics i pobres, ni entre nord i sud... esdevenen a tot el
planeta, als Estats Units, a Europa, a Àsia.. Un canvi climàtic, que no entén
de desigualtats socials i culturals, és per a tots i afecta al conjunt de la
població.
En segon lloc, els recursos tecnològics i
científics, que fan possible que cada dia puguem avançar en la línia de poder
tenir més mitjans per al guariment de les persones, en les seves malalties, i
que a voltes, a llocs determinats no poden arribar, o algú no vol que hi
arribin per la cobdícia de l’opulència. Però actualment, resulta que epidèmies
dels països pobres, arriben quotidianament als països rics, simplement pel fet
que ja estem en un model en el qual l’economia mundial ha esdevingut
globalitzada, amb la qual cosa tot allò bo i allò dolent s’intercomunica, i per
tant les afectacions tampoc no saben de països rics o pobres. Amb tot els
recursos sí que s’esmercen en l’espai tradicionalment ric i opressor, gastant
quantitats immenses de recursos per solucionar problemes de salut que, amb un
sistema més igualitari i preventiu a escala global, segurament es podrien
estalviar molts diners, i allò més important, molt patiment i morts.
Aquests són dos exemples concrets del que passa en
el món en que vivim però, que ens demostren clarament que aquest model és
perniciós per si mateix i està al límit del que és suportable. Des d’aquests
dos punts de vista plantejats com a exemple, es demostra que avui el planeta no
es pot permetre per més temps aquesta situació, cal refer el sistema de
relacions mundials en tots els sentits, cal un reequilibri imprescindible per a
la sostenibilitat del sistema, així com per a la convivència cultural i social
i el que per a mi és més important, cadascun dels éssers vius que tenim el
privilegi de poder gaudir i viure en aquest planeta hem de fer-ne us, de tal
forma que puguem viure en un equilibri estable i a la vegada sostenible.
Cal que el privilegi sigui per a tots, i que siguem
capaços de deixar aquest món una mica millor del que ens l’hem trobat; per això
si o si, cal que totes les persones cultivem molt més la generositat envers els
altres i siguem capaços d’adequar el nostre sistema de vida a allò que és
sostenible i just per a tots.
Aquest és doncs un nou paradigma en el qual, el
decreixement no necessàriament implica viure amb menys qualitat, sinó que la
qualitat de vida i els recursos esdevinguin igualitaris per a totes les
persones.
No calen segons quines coses, un simple exemple en
el món de l’opulència il·limitada: els llums, tots els d’una casa, o els d’una
oficina han d’estar oberts per demostrar no sé què, quan en zones determinades
del món amb prou feina poden tenir un carbur encès? No seria millor que tothom
pogués gaudir de la il·luminació necessària? És un simple exemple, en podríem
posar moltíssims més sobre el menjar,
els medicaments, la vivenda, la roba... però no és necessari, queda clar que el
benestar no passa pel malbaratament, sinó per l’ús responsable i coherent dels
recursos, on tots en puguem gaudir i no provocar que en comptes de fer créixer
el món, el destruïm per la vanitat i la cobdícia d’uns quants.
Conseqüentment, el nou paradigma ha d’esdevenir a
partir de la reflexió generosa i les accions que, si o si, s’han d’implementar
en aquest món, si volem la continuïtat del privilegi de viure en ell en un
futur.
La meva visió en aquest sentit vol ser optimista,
les evidencies són més clares cada dia, i aquest canvi de paradigma és un
procés que moltes persones ja hem començat, i tant de bo per a tots que no
tingui aturador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada