L'espiritualitat al Ladakh (Índia)

Ladakh, quasi tocant el cel i en plena carena dels Himàlaies, un espai en el que respirar es fa dur, on l’esforç físic necessita el seu temps, allà on viu una gent molt senzilla, molt humil, però a la vegada rica, molt rica en valors, rica en coneixements, rica en la seva capacitat d’adaptar-se al medi, tot amb el gust per a la felicitat. On el paisatge es àrid, on la llum es  pròpia i a la vegada incomparable, on la cultura es basa en la pau d’esperit, on tothom hi es benvingut, on el paisatge, s’omple d’espais espirituals i místics. Monestirs,  estupes, representacions de budes, i també mesquites amb els seus minarets i la crida constant a la pregaria. Tot  en un espai d’harmonia, en un espai de respecte, en un espai de pau,  per sobre de tot, tot i el desplegament d’armes i soldats per defensar uns territoris en disputa des de fa mes de cinquanta anys, per tant una simbiosi difícil d’entendre i d’expressar. Amb tot i malgrat el conflicte entre l’Índia i el Pakistan, tot observat de prop pel gegant de la Xina, a partir de l’espai ocupat del Tibet, que n’és veí, la vida flueix amb harmonia.

Em centraré en els aspectes que més em varen impactar, que va ser la vida monàstica, una vida ben viva, que és simplement l’esquitx d’una gran quantitat de monestirs, plens de vida, plens de monjos, plens de vivències transcendents; dic això perquè és impressionant la quantitat de monestirs que esquitxen el territori i que donen sentit a la vida espiritual de moltes persones, per als que són el referent religiós i filosòfic dels ladakis.

Uns monestirs que estan situats en espais estratègics del  territori, espais amb vida, molta vida, i a la vegada prenyats de força, molts d’ells daten d’abans del segle X; recordo Lamayuru, un espai on les pedres posades dretes, caigudes i tornades a posar mil vegades, fan que el seu reconeixement en les passejades pel seu entorn i el seu interior, on viuen i conviuen, on mediten, canten, reciten... els monjos sigui tota una experiència. Tot esdevé un acte d’aproximació màxima a l’espiritualitat, al coneixement. Recordo veure unes senyores molt grans, amb la cara ben plena arrugues i ben morenes, i alhora unes cares que reflectien benestar i pau;  l’únic que expressaven era el desigs del bé, del bé per als essers vius del planeta, unes mirades que transmetien amor, unes mirades que no necessitaven de traductor.

I a l’interior d’aquells espais laberíntics, rics en velles ornamentacions, rics en pintures murals al fresc, en representacions de Budes, d’Arahat, de bodhichittas, fins i tot del dimonis... en fi, de les al·legories del que suposa viure, i de la vida en si, la cosmologia... I les olors: dels incensos, de les veles cremant, de les ofrenes... tot com a eines, com a formes per a l’aproximar-nos a allò transcendent, a allò espiritual. Tot culminant amb uns espais dins del principal recinte cerimonial, amb petits espais on eremites en temps pretèrits varen arribar a la il·luminació, com fou el cas d’en Naropa i molts altres.

Ara recordo el monestir de “Diskit” a la vall del Nubra, també anomenada vall de les flors, on el conjunt arquitectònic està enganxat literalment a la carena de dos penya-segats on per tot arreu pots sentit el so de la música de l’aigua baixant abruptament pels costats, i al bell mig, el monestir, un monestir que també respira silenci, respira història, respira coneixement,  respira recolliment..., en fi  tot allò que es pot esperar d’un espai sagrat, d’un espai d’espiritualitat, de relíquies d’antics monjos, cases minúscules que fan carrerons de pujades i baixades, d’escales...  tot com la composició d’un trencaclosques. Cases minúscules on els monjos hi fan vida, vida de soledat, de meditació, de contemplació, de lectura, de silenci; on els freds gèlids de l’hivern, només es poden suportar  amb un petit foc on a la vegada es pot coure el menjar i on el “tumo”, l’espai  energètic del nostre cos pot donar l’escalfor necessària per mantenir la vida.

Un monjo aquí, un altre allà, uns meditant a la gompa, d’altres parlant dels fets i les vicissituds més terrenals, altres  prenent i donant refugi, amb Buda, el dharma  i el sanga. Tot plegat un espai harmònic, on la història i l’energia de l’espai, només pot aproximar-nos a allò transcendent, allò que ens aproxima a la cerca del coneixement,  a la veritat, a la cerca en definitiva del benestar, la felicitat i l’amor.