Desprès de força temps inactiu en aquest bloc, on anava reflectint aquelles coses petites o grans que m’han anat impactant, avui em proposo fer una nova entrada, donat que aquest estiu he viscut una experiència, molt interessant a Santo Domingo de Silos i la vull compartir.
Es tracta de la vivència en soledat d’una setmana al monestir benedictí de Silos a la província de Burgos, la decisió la vaig prendre perquè aquesta aproximació a la vida monacal, en diferents àmbits religiosos, es quelcom que vull viure, i enguany m’he atrevit a fer-la. Era un repte per a mi, en primer lloc perquè es tractava d’anar a un lloc desconegut, on les relacions es basen en una “fe” que jo no professo, i a més en un lloc i un moment on les hostilitats entre allò “Español” i Catalunya, està a flor de pell. I sí, com diuen per aquelles terres, “la primera en la frente”, aparco el cotxe en el recinte del monestir, som rebuts pel pare hostaler, i dic som perquè en aquell moment entrem, tres senyors d’aquella zona de les “Castilles” profundes i jo, i el primer bon dia és: “-que lástima que nosotros no podamos hacer lo mismo que tu aquí pero en Montserrat”, la meva resposta es: “-ah no?”, al que resposten: “-no en Montserrat no te permiten alojarte en el monasterio si no hablas catalán”, i la meva resposta es: pongo en duda su afirmacion, pero tampoco tengo ningun interés en contradecirlos. Tema tancat, en cap altre moment es parla amb mi de Catalunya. Al cap d’una estona el pare Moisès, l’hostaler, em demana disculpes per la impertinència, i li dic que gràcies, però que aquesta afirmació que han fet té segones intencions i té a veure amb l’hostilitat que abans hem dit, i jo l’hi agraeixo al pare la seva comprensió tot dient-li dues coses, la primera que segons la regla de sant Benet, que es la que regeix tots els monestirs de l’ordre benedictina, tots ells tenen com a premissa la hospitalitat als visitants i hostes, i la segona que jo he vingut aquí a viure una experiència de solitud i d’espiritualitat, per la qual cosa no entraré en cap cas en batalletes ideològiques o de nacionalismes mal entesos.
Per sort, en cinc dies ningú va dir res més al respecte de Catalunya i d’Espanya, així que la següent cosa a aclarir, i ho vaig fer a la taula del dinar amb les quatre persones que em varen tocar com a veïns, va ser el fet de deixar clar que jo no sóc creient, tot i que em pugui sentir molt a prop de la vida monacal, de l’espiritualitat, així com de la historia de les religions i especialment de la filosofia budista i també dels rituals i litúrgies de diferents religions; per tant i en base al respecte a les creences de cadascú, jo volia deixar clara una posició intima i personal, per tal de no generar mals entesos i possibles interpretacions errònies.
Un cop aclarides les posicions, vàries coses, la primera que malgrat les diferències en pensaments i creences, el respecte personal ha estat la màxima que ha sobrevolat en tot moment, tant per part dels hostes com més encara per part del monjos. L’altre és que tot i el respecte a la diferència, les coses que ens uneixen en aquest entorn són moltes més que les que ens poden allunyar.
A l’interior d’aquest convent es respira bonisme per tot arreu, fraternitat, silenci, meditació, contemplació, art, qualitat humana...
Vull destacar els elements que més m’han impactat en aquesta estada, per una banda la rigidesa dels horaris, les normes de silenci, i molt especialment, la vivència de l’art en les celebracions religioses, la seva litúrgia i molt especialment allà, en l’expressió dels cants gregorians que són el fil conductor de tota la seva litúrgia.
També vull destacar l’actitud dels monjos en relació al treball, cadascun d’ells té assignades funcions o bé oficis que impliquen estar al càrrec de l’hort, de la cura dels jardins, de les estances... en definitiva tots ells contribueixen per mitjà del treball al manteniment del propi monestir, mes enllà de la vida espiritual. Es a dir allò de la realitat del “ora et labora”.
Per últim expressar que espero que aquesta no sigui l’única experiència d’aproximació a la vida monàstica, en tot cas he obert una porta que desitjava obrir fa molt de temps i que ha esta a Silos però, que continuarà en altres monestirs, tant catòlics com d’altres confessions, especialment budistes, ja l’any passat en el monestir de “Diskit” a la vall de Nubra, al Ladakh a l’Índia, em vaig conjurar en poder tenir i viure una experiència en aquells monestirs, per l’impacte que hem van causar, així que crec que no serà la darrera entrada en aquest bloc parlant de monestirs, d’ordres religioses, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada